Tres sanguangos

Els partits i coalicions de l’esquerra –sense entrar en matisos- que s’incorporen aquests dies a la gestió pública després de lustres d’absolutisme i menyspreu de la ciutadania per part de la dreta carpetovetònica se’n van fer un fart durant la campanya electoral de prometre participació, transparència i d’altres complements vitamínics als quals no estem acostumats. Arriba l’hora de comprovar si això serà d’aplicació literal o derivarà en una mena de despotisme aproximadament il·lustrat. És a dir, una variant del “tot per al poble, però sense el poble”, que podria definir-se com “quasi tot per al poble, amb alguna part del poble si arriba el cas, però sense passar-se’n, no siga cosa que en el moment més inesperat perdem el control del negociat”. Queda una mica llarg, però s’entén. Ho anirem esbrinant, a mesura que la Fumata del Botànic vagi prenent forma en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i les àrees d’influència. Ara mateix, per exemple, hi ha una qüestió que les noves Corts Valencianes hauran de dirimir d’ací a pocs dies. La tradició –perquè és una tradició sense cap utilitat demostrada- mana que s’han d’elegir tres senadors per a representar l’assemblea dels diputats autòctons a la segona cambra de la Villa y Corte. Això és precís?, es preguntaran. Resposta: de cap manera. Algú sap per a què serveix el Senat? Efectivament: per a res.

Quan van fer el nyap de la Constitució, a les acaballes dels setanta del segle passat, els redactors –s’hi suposa que sota les ordres dels dos o tres partits que administraven la sacralitzada transacció democràtica, juntament amb la vigilància no sempre discreta dels militars-, van decidir que hi hauria dues cambres de representació: el Congrés i el Senat. La segona confraria, lluny d’haver trobat el sentit de l’existència, continua generant una despesa impròpia per a exercir unes preteses competències que tampoc ho són. Vora 37 anys després, el cementeri d’elefants manté la condició de cambra de segona lectura. És a dir, els projectes legislatius que passen prèviament pel Congrés, tornen a debatre’s en el Senat. I si per una mala casualitat els acomodats en aquesta conxorxa toquen una coma que no convé al govern, la majoria del Congrés dels Diputats tornarà a posar la cosa en ordre. Feina de matalasser, fer i desfer. A més d’això, una o dues vegades a l’any s’hi fa algun debat en què participa el president del Govern. Prou. A canvi, els senadors (i les senadores) perceben uns emoluments superiors als 5.000 euros al mes, tirant per baix, complements a banda. Amb l’uniforme i els vales de taxi cal comptar-hi l’smartphone, ordinador i tableta. I els viatges en business class a tot arreu del territori per la patilla, despeses d’allotjament, manutenció, i un llarg i escandalós etcètera en els temps que corren. Se’ns oblidava la subvenció per al funcionament del grup parlamentari. Indispensable per al manteniment de l’aparell i de les boques que cal alimentar. La partitocràcia s’ha posat en uns nivells insuportables.

Els partidaris de mantenir el cementeri d’elefants diuen que el Senat ha de servir per a debatre qüestions territorials –d’Espanya-, tot i que mai no ho acaben de concretar. S’han de reunir desenes de representants per a discutir sobre les anxoves del Cantàbric, o sobre les cireres del Jerte, o per a parlar sobre l’interés antropològic del Tribunal de les Aigües, o qui envien al festival d’Eurovisió? Perquè, de debatre sobre el (mal) finançament s’encarrega, de moment, el Consell General de Política Fiscal i Financera, és a dir, els consellers d’Economia de les demarcacions autonòmiques. Amb els resultats coneguts per al País Valencià des del 1984 ençà. I per a aquesta classe de reunions no cal mantenir un palau, funcionaris i una despesa provecta. Un altre exemple? El G-7. Si fa no fa, els personatges més influents del món a l’hora d’establir els límits de les desigualtats, tampoc no necessiten cap seu amb despesa corrent. A tot estirar, un hotel durant un parell de dies a l’any. I va que xuta.

D’ací a mig any mal comptat hi haurà eleccions generals. Cal suposar, tot i que potser és molt suposar, que els partits i coalicions –de l’esquerra genèrica per dir-ho així- plantejaran alternatives al model d’estat, ni que siga per intentar evitar allò que sembla inevitable a mig termini. Incloent-hi la reforma de la Constitució vigent. Quina mena de justificacions exhibirà la presumpta esquerra transformadora per a defensar el manteniment del quiosc? I mentrestant, la majoria que es disposa a exercir l’anunciada ‘nova política’, votarà l’elecció de tres senadors perquè les Corts Valencianes tinguen representació en el cementeri d’elefants? Han calculat què es podria fer amb la despesa? Considerant el mecanisme de tria, allò més probable és que el PP reclame dos nòmines i el PSOE la tercera. Passatge, per tant, per a Rita Barberà o Alberto Fabra. Potser tots dos, a fer el sanguango. El Senat. Això és precís?