Una de les grans qüestions pendents en aquesta democràcia de perfil baix que gaudim des que Franco va morir al llit, és la política fiscal. Quatre dècades després d’iniciar-se la transacció democràtica, la distribució de privilegis i l’arbitrarietat dels governs que s’han succeït al capdavant del Boletín Oficial del Estado deixa ben retratat cadascú. Des de la dreta i els hereus dels que van guanyar la rebel·lió contra la República constitucional, fins a la socialdemocràcia de xim-pam-pum i la ruta que va encetar anys arrere per a fer-se agradable a la carcúndia visible i invisible, a veure si de grans, pagant un suplement si fóra precís, els deixen asseure’s a la mateixa taula. Tampoc s’hi aprecien senyals contundents per part d’una pretesa esquerra, l’exquisidesa de la qual, més enllà d’alguna demostració verbal i d’escassa volada, sembla més encarada a instal·lar-s’hi i substituir algun dels actors caducats, abans que no assemblar-se a Islàndia, ni tan sols a l’hora de les mobilitzacions. La covardia, en fi, ha esdevingut un tret identitari natural i assumit per a no desentonar al si de l’entramat institucional i els “centres de dia” on gaudeixen els afortunats (i les afortunades). Aquesta causa sí que mereix esforç. Surar i mantenir-se, tot i desafiant l’edat de l’Univers. Cap govern, en 40 anys, s’ha atrevit a engegar una reforma fiscal digna d’aquest nom, ni a castigar –com fan altres països de l’entorn pròxim i de més enllà- l’evasió, ni a posar fi a l’extens catàleg de privilegis i enginyeria tributària accessibles per a les fortunes i les grans fortunes. Amb la necessària complicitat, és evident, de la mateixa banca que els gestiona els tràmits, alhora que facilita –i perdona- l’endeutament etern per al funcionament de la partitocràcia i les consegüents festes electorals.
En absència de voluntat i ganes de lluitar per la igualtat –sense igualtat fiscal tot queda en retòrica a l’ús-, resulta utòpic que el govern, qualsevol govern passat, present i a hores d’ara futur mentre no es demostre allò contrari, agafe per banda la multinacional de les ànimes Església Católica, Conferència Episcopal (50 anys d’extracció ininterrompuda de recursos públics) o com es vullga qualificar el hòlding més opac de la rodalia, i pose ordre. Al cap i a la fi, si d’acord amb la doctrina oficial, el seu regne no és d’aquest món, és hora que paguen el lloguer per l’estança i els serveis que utilitzen. De manera que ja n’hi ha prou.
Probablement en aquesta societat malalta, molt afectada de síndrome d’Estocolm –enamorada de tota classe de segrestadors i lladres-, pensar que l’esquerra instal·lada –si més no al País Valencià- passarà la pàgina del manual sobre gesticulació en què es va quedar bloquejada aviat farà un any, és com demanar taronges al carabasser. En 40 anys ni tan sols s’han plantejat, tot i les trajectòries de militàncies i refundacions, organitzar alguna classe de mobilització per l’objecció fiscal, sabent com s’hi sap que truculències a banda, els pressupostos generals de l’estat són un cúmul de paranys què, entre moltes altres coses, disfressen la investigació científica per a reorientar-la a engreixar la indústria de l’extermini, vull dir, les partides militars. Objecció fiscal, has dit? No hi ha bastant Fortasec a les farmàcies per contindre l’afluixament d’esfínters que provocaria. Hi ha, no obstant, actituds individuals que poden posar pals a les rodes de l’establishment i els vicis consolidats. Una batalla eficient i gratificant contra les tres creus: l’església catòlica i les dues caselles que afavoreixen la transferència de recursos públics al botí de la multinacional de les creences hegemònica: l’ama del carrer i del corral. A l’hora de fer la declaració de la renda, l’IRPF per entendre’ns, cal evitar marcar qualsevol de les dues caselles: la que afavoreix un percentatge directe del botí a la caixa de la Conferència Epìscopal, però també la casella que suposadament destina recursos a finalitats socials. Una via indirecta perquè la pasta acabe també en les butxaques dels bisbes, atès que la major part de les ONG i fundacions afavorides en el repartiment pertanyen a l’entramat extractiu de l’empresa catòlica. Considerant l’opacitat i els blindatges –el seu regne no és d’aquest món ni, pel que es veu, la junta d’accionistes-, no marcar la casella ens estalviarà un disgust si per casualitat descobrim el destí de la morterada.
Uns detalls per a refermar la proposta: de l’exercici de la renda del 2015, la Conferència Episcopal va rebre a l’entorn de 250 milions d’euros, amb avanços mensuals de 13 milions i desenes de bitllets a la fi de l’exercici. La casella de “fines sociales” actua com a coartada de l’estat per a privatitzar i precaritzar uns serveis públics que hauria de sostenir i contemplar en els pressupostos generals. En lloc d’això, el govern aplica criteris de caritat i afavoreix muntatges aliens, bona part dels quals depenen de la jerarquia eclesiàstica. No cal anar a Panamà ni malparlar de les destinacions protegides des del cor de la Unió Europea a l’hora de l’elusió de capitals. Per a l’església catòlica no només no hi ha crisi, sinó que Espanya representa un esplèndid paradís fiscal. A més a més, entre exempcions i subvencions directes, les institucions espanyoles aporten més d’onze mil milions d’euros anuals al botí eclesiàstic. Més de l’1% del PIB. Cada persona, afiliada o no a aquesta creença, li paga vora 240 euros a l’any, o 20 euros al mes. D’açò no s’escapen musulmans, budistes, evangelistes, els de Jehovà o els del Hare Krhisna amb les túniques i panderetes. Paguem, vullguem o no, exempcions tributàries, mestres de col·legis religiosos, patrimoni, obres de restauració, hospitals, apropiacions descarades de béns immobles i tot un munt de patrimoni pertanyent a la ciutadania. Per exemple, la Mezquita de Córdoba. Però la llista d’allò que s’han apropiat amb la complicitat quan no l’estímul dels governs –mitjançant la Llei Hipotecària- és quasi infinita. Ah, el Concordat del gener del 1979 –encara vigent per a vergonya general- obligava a la corporació catòlica a autofinançar-se. Han passat 37 anys i els compromisos continuen sent paper mullat. A la Generalitat valenciana, les classes de religió (catòlica) li costen –més concretament ens han costat als contribuents- vora 50 milions d’euros a l’any.
La cirereta d’un pastís: la Conferència Episcopal desvia 10 milions d’euros a l’any per a mantenir mitjans ultradretans i adoctrinadors, valga la redundància, com ara el grup de 13TV. Meravellosament tractat, tant des del govern del PP a Espanya, com des de l’actual govern de la Generalitat, encantat amb les polítiques de sadomasoquisme comunicatiu. Un altre símptoma que els hi va la marxa.
En absència de voluntat i ganes de lluitar per la igualtat –sense igualtat fiscal tot queda en retòrica a l’ús-, resulta utòpic que el govern, qualsevol govern passat, present i a hores d’ara futur mentre no es demostre allò contrari, agafe per banda la multinacional de les ànimes Església Católica, Conferència Episcopal (50 anys d’extracció ininterrompuda de recursos públics) o com es vullga qualificar el hòlding més opac de la rodalia, i pose ordre. Al cap i a la fi, si d’acord amb la doctrina oficial, el seu regne no és d’aquest món, és hora que paguen el lloguer per l’estança i els serveis que utilitzen. De manera que ja n’hi ha prou.
Probablement en aquesta societat malalta, molt afectada de síndrome d’Estocolm –enamorada de tota classe de segrestadors i lladres-, pensar que l’esquerra instal·lada –si més no al País Valencià- passarà la pàgina del manual sobre gesticulació en què es va quedar bloquejada aviat farà un any, és com demanar taronges al carabasser. En 40 anys ni tan sols s’han plantejat, tot i les trajectòries de militàncies i refundacions, organitzar alguna classe de mobilització per l’objecció fiscal, sabent com s’hi sap que truculències a banda, els pressupostos generals de l’estat són un cúmul de paranys què, entre moltes altres coses, disfressen la investigació científica per a reorientar-la a engreixar la indústria de l’extermini, vull dir, les partides militars. Objecció fiscal, has dit? No hi ha bastant Fortasec a les farmàcies per contindre l’afluixament d’esfínters que provocaria. Hi ha, no obstant, actituds individuals que poden posar pals a les rodes de l’establishment i els vicis consolidats. Una batalla eficient i gratificant contra les tres creus: l’església catòlica i les dues caselles que afavoreixen la transferència de recursos públics al botí de la multinacional de les creences hegemònica: l’ama del carrer i del corral. A l’hora de fer la declaració de la renda, l’IRPF per entendre’ns, cal evitar marcar qualsevol de les dues caselles: la que afavoreix un percentatge directe del botí a la caixa de la Conferència Epìscopal, però també la casella que suposadament destina recursos a finalitats socials. Una via indirecta perquè la pasta acabe també en les butxaques dels bisbes, atès que la major part de les ONG i fundacions afavorides en el repartiment pertanyen a l’entramat extractiu de l’empresa catòlica. Considerant l’opacitat i els blindatges –el seu regne no és d’aquest món ni, pel que es veu, la junta d’accionistes-, no marcar la casella ens estalviarà un disgust si per casualitat descobrim el destí de la morterada.
Uns detalls per a refermar la proposta: de l’exercici de la renda del 2015, la Conferència Episcopal va rebre a l’entorn de 250 milions d’euros, amb avanços mensuals de 13 milions i desenes de bitllets a la fi de l’exercici. La casella de “fines sociales” actua com a coartada de l’estat per a privatitzar i precaritzar uns serveis públics que hauria de sostenir i contemplar en els pressupostos generals. En lloc d’això, el govern aplica criteris de caritat i afavoreix muntatges aliens, bona part dels quals depenen de la jerarquia eclesiàstica. No cal anar a Panamà ni malparlar de les destinacions protegides des del cor de la Unió Europea a l’hora de l’elusió de capitals. Per a l’església catòlica no només no hi ha crisi, sinó que Espanya representa un esplèndid paradís fiscal. A més a més, entre exempcions i subvencions directes, les institucions espanyoles aporten més d’onze mil milions d’euros anuals al botí eclesiàstic. Més de l’1% del PIB. Cada persona, afiliada o no a aquesta creença, li paga vora 240 euros a l’any, o 20 euros al mes. D’açò no s’escapen musulmans, budistes, evangelistes, els de Jehovà o els del Hare Krhisna amb les túniques i panderetes. Paguem, vullguem o no, exempcions tributàries, mestres de col·legis religiosos, patrimoni, obres de restauració, hospitals, apropiacions descarades de béns immobles i tot un munt de patrimoni pertanyent a la ciutadania. Per exemple, la Mezquita de Córdoba. Però la llista d’allò que s’han apropiat amb la complicitat quan no l’estímul dels governs –mitjançant la Llei Hipotecària- és quasi infinita. Ah, el Concordat del gener del 1979 –encara vigent per a vergonya general- obligava a la corporació catòlica a autofinançar-se. Han passat 37 anys i els compromisos continuen sent paper mullat. A la Generalitat valenciana, les classes de religió (catòlica) li costen –més concretament ens han costat als contribuents- vora 50 milions d’euros a l’any.
La cirereta d’un pastís: la Conferència Episcopal desvia 10 milions d’euros a l’any per a mantenir mitjans ultradretans i adoctrinadors, valga la redundància, com ara el grup de 13TV. Meravellosament tractat, tant des del govern del PP a Espanya, com des de l’actual govern de la Generalitat, encantat amb les polítiques de sadomasoquisme comunicatiu. Un altre símptoma que els hi va la marxa.
