Els dos pacients van ser intervinguts pel cirurgià Pedro Cavadas, a qui el govern valencià ha donat tot el suport necessari a fi de practicar esta mena d’intervencions i l’ha convertit en símbol d’excel·lència de la nostra sanitat.
Tal vegada s’entén així la reacció de la Conselleria. En un comunicat a la premsa va demanar que no es publicara res de la mort del pacient trasplantat de cara. Ho va fer apel·lant a la professionalitat i responsabilitat dels mitjans i advertint que la publicació podria vulnerar la legislació vigent en matèria de trasplantaments, no per respecte a la intimitat del finat, sinó als sentiments de la família del donant, en concret perquè s’assabentarien del traspàs i això els produiria “conseqüències desagradables”.
Em sembla una reacció exagerada i també arriscada. Per una banda hem de donar versemblança a la versió del conseller de Sanitat, Manuel Llombart, segons la qual ni la mort d’un dels pacients ni l’amputació de les cames de l’altre tenen a vore amb la cirurgia a què es van sotmetre. D’acord, li atorguem el benefici del dubte. Però tot comença a grinyolar quan el que es demana és el silenci absolut respecte d’un dels casos i es fa barrejant la sensibilitat envers la família del donant i una molt més que discutible interpretació de la llei de trasplantaments.
Estem parlant de casos que en el seu moment gaudiren d’una enorme rellevància pública, entre altres coses perquè el govern valencià no es va estar d’emprar-los com a propaganda. Van suposar, a més, una ingent inversió en recursos públics en una època, 2009 i 2011, en què les retallades ja eren un fet. Al debat al voltant de a què s’han de dedicar els recursos sanitaris se suma el de la idoneïtat d’esta mena de cirurgia extrema. Tot plegat no vol dir que s’hi haja de bandejar de primeres, però almenys convindrem que mereix una discussió seriosa.
El fet d’informar sobre l’evolució posterior dels pacients, amb dades com la supervivència o la qualitat de vida, òbviament sense traslladar la identitat de donants i receptors, és absolutament necessari. Talment com és necessària i pertinent la dada tan prestament facilitada per les autoritats que les complicacions en els dos casos s’han degut a causes alienes a la cirurgia, un fet que, d’altra banda, mereixerà una anàlisi minuciosa en àmbits estrictament mèdics, prèvia a la presa de decisions clíniques i polítiques respecte a esta mena d’operacions.
Ni el doctor Cavadas és un semidéu quan trasplanta rostres, cames i braços, ni és un Frankenstein quan els seus pacients pateixen complicacions o moren. Però, si hem de meravellar-nos quan aconsegueix una fita mèdica, tenim almenys el mateix dret a saber què passa després i a preguntar-nos si, al capdavall, tot plegat està justificat.
