Altre exemple d’adaptació fílmica és la pel·lícula de Corneau, Tous les matins du monde (Tots els matins del món, 1991), on el director també adaptà la novel·la del francès Pascal Quignard. En aquest cas, l’època triada és el barroc francès i la història gira al voltant de la vida d’un músic i compositor de l’època en què governava França, el Rei Sol. La capficada vida de Monsieur de Sainte-Colombe, les classes d’aquest al també gambista Marin Marais i el tarannà del compositor francoitalià Jean Baptiste Lully davant l’orquestra dels 24 violins del Rei Sol, són les idees argumentals d’un film d’època que no arribà (ni tampoc crec que ho pretengués) a conquerir Hollywood.
Si la primera pel·lícula era una adaptació dels personatges inventats per Ecco sobre un rere fons històric (medieval), aquesta francesa, malgrat idealitzar Quignard sobre la vida turmentada pels fantasmes de Sainte-Colombe, l’aproximació a la realitat històrica és encertadíssima. Es fa difícil el dubte o la crítica per pecar d’adaptació desvirtuada, tant de la novel·la com de la història i si més no, potser estem davant d’un dels pocs exemples (si hi ha) on el film supera el relat novel·lesc i, a això ajuda en part i en tot, l’excel·lent fotografia, el vestuari d’època acurat al detall, les il·luminacions, la representació dels actors (Depardieu pare i fill, Jean-Pierre Marielli. És de les poques, poquíssimes pel·lícules on un actor que toca un instrument, o fa que el toca, per exigència del guió, no sembla que la música estiga imposada i els dits de l’actor estiguen tocant un clarinet i estiga sonant un piano. Aquestes coses, no sé per què, sempre queden sobreactuades o simplement mal interpretades) i la música original de la pel·lícula.
Tanmateix comparant entre sengles pel·lícules, s’hi veu que la música hi ajuda, i molt, a qualificar l’adaptació de bona o excel·lent (com així ho feren diferents especialistes fílmics), ja que per una banda James Horner en Der Name der Rose optà per música electrònica, que no deixava de ser una agosarada decisió i un pas endavant avantguardista, (si volen), col·locar música electrònica sobre un film historicista medieval, ans al contrari, Jordi Savall realitzà una sonorització per Tous les matins du monde on els tastos d’exquisida música barroca dels compositors que apareixen a la pel·lícula és immillorable. Es pot dir que la pel·lícula de Corneau compta amb tots els elements, visuals i sonors, per gaudir d’una penetració absoluta en la vida barroca de la França del segle XVII. És per això que a l’hora de recollir premis Der Name der Rose només aconseguí premis secundaris i només «triomfà» pel paper de Sean Connery com a Guillem de Baskerville, mentre que Tous les matins du monde a més dels premis a la millor pel·lícula i direcció, guanya el Cèsar a la millor banda sonora original.
Si he de triar entre una adaptació o altra, els he de declarar que Tous les matins du monde és de les millors pel·lícules d’època o tal vegada la millor fins aleshores (fins a esdevenir fetitxe per a mi). He de reconèixer que la primera vegada que la vaig veure m’adoní que la viola de gamba era un meravellós instrument que cantava profundament i que potser tenia vida pròpia més enllà d’aparèixer en bodegons de pintors flamencs i de tindre un claviller rematat amb una recargolada aportació d’ebenisteria, que durant segles havia estat l’eina mitjançant la qual cèlebres instrumentistes i compositors havien cantat l’amor i el desamor, havien escorcollat en els recondits racons de la sensibilitat humana, havien volgut suplantar i usurpar la pròpia veu humana per endinsar-la en l’ànima de l’instrument. La viola de gamba era un instrument funcional com per a Sting és el contrabaix o per a Stevie Wonder el piano. Aleshores em vaig plantejar, si no estàvem allunyant-nos massa de les arrels, si no era una errada pensar que la música, la que es consumeix avui amb certa freqüència, comença en Bach i acaba en Stravinsky, i si d’alguna manera aquesta música antiga està ben relacionada amb processos històrics que, d’una manera o altra vinculen la nostra història, com a país, molt més que ho faria posteriorment, la música tardo romàntica i impressionista del nacionalisme musical.
Ara, passat uns anys em seguisc preguntant si realment, la música d’autor que avui canta Raimón, Pau Alabajos, Feliu Ventura o Andreu Valor està tan lluny de les cançons trobadoresques de Guillem de Berguedà, Jofré de Foixà, el valencià Pere March o els monarques trobadors com Pere el Gran o Jaume el Just? Hi ha diferència entre la viola de roda medieval i la que fa sonar Dani Miquel o Obrint Pas en Coratge? I els llaüts i arxillaüts d’Al Tall, són diferents respecte als del Renaixement, o per exemple el cant de Mara Aranda és tan llunyà de les instrumentacions de música antiga i les seues inflexions de la veu? Però amb tot i això, la música antiga acadèmica queda en el calaix de l’oblit quan realment, és ben a prop de la nostra cultura mediterrània, amb altres llenguatges si volen acceptar-ho, però mai potser, no ha deixat d’existir.
Reprenent els films, deia el mateix Savall en una entrevista a la Vanguardia el 2013 on li preguntaven sobre la música i la pel·lícula Tous les matins du monde: «la conjunció d’alta cultura», referint-se a la música renaixentista i barroca de la pel·lícula, «i cultura de masses, en aquest cas mitjançant el cinema, està poc explotada?» i respon Savall dient, que aquell èxit d’aproximació de les masses a la música acadèmica renaixentista i barroca «fou possible en una època realment especial, en la qual l’atenció a la cultura a França era molt gran». Tot just ara que la industria cultural i que el consum de música tant en directe com enregistrat, està de davallada, fa uns dies coneixíem el «cas Llibert», per exemple, i l’escarransit rèdit econòmic que han percebut les actrius i escriptores per aquell muntatge teatral, on ens hi trobem en una època, on fins i tot festivals de música de masses com el FIB o l’estranya i poc innovadora Fira de Juliol de València o penja el seu futur de les cordes d’una teranyina o fins i tot les masses opten per no escoltar directes tan d’avantguarda com Fangoria, Nancys Rubias, Loquillo,…, (espere s’hi note el sarcasme), on l’IVA fa esclatar els productes culturals fins denigrar-los del públic o prohibir-los l’accés, i un món globalitzat on tothom accedeix a tot tipus de conceptes culturals on siga i tothora, veiem que les paraules de Savall són anhels de temps pretèrits i a més d’un país el qual ara per ara encara pot alçar el dit pel que fa a propostes culturals i el seu consum.
Però, com els deia la música antiga mai no ha deixat d’existir i ací al País Valencià també tenim qui s’encarrega de recuperar-la, dignificar-la i posar-la a un altíssim nivell. Tot just fa uns dies començava el Festival de música antiga, música, història i art de València, on Capella de Ministrers fa de grup resident. I, entenent-nos, la feina laboriosa i la qualitat dels treballs de Capella de ministrers no són vaguetats ni propostes d’underground amb sons de garatge i reverberacions que creen crispacions als timpans, si més no treballs historicistes com «La música en temps de Jaume I», les gravacions de les músiques del misteri d’Elx, “Amors e cansó”, entre molts altres, avalen la feinada d’un dels millors grups de música antiga del País Valencià (i m’atreviria a dir del món). En molts d’aquest treballs, acompanyats per llibrets explicatius compten amb la informació històrica fefaent de veus autoritzades com Antoni Furió o Ferran Garcia-Oliver, i en molts d’ells, el repertori interpretat són joies de la nostra música acadèmica històrica la qual hauria de ser tan important i sentir com s’ericen els cabells, tant o més com si escoltàrem el Tio Canya o La Muixeranga, entre altres coses perquè són records sonors d’aquest país, tot just en aquell moment històric en que potser arribàrem a tindre veu i vot només que siga per la mediterrània, abans de diluir-nos en la diàspora autoinfligida.
Altrament parlant del festival, que acompleix la seua quinzena edició, ofereix concerts a diferents enclavaments històrics de València, compta amb un cartell d’altíssim nivell pel que fa al grau d’historicisme en les interpretacions de música antiga, però com deia Savall, estem en un moment propici per seguir mantenint la música acadèmica i més l’antiga, la qual ha quedat relegada a segon terme eclipsada per les programacions de Beethoven, Brahms i Verdi, per a seguir oferint una música que per història ens hauria de ser més pròxima que per exemple Mahler o Strauss, cal seguir oferint-la cap a una elit reduïda, que se l’estima, amb «perruques empolsades i vestits d’època», tal com si estiguérem reproduint una pel·lícula històrica o cal fer un pas en davant per divulgar-la, com feu el film Tous les matins du monde, fent-la arribar a més llocs, traient-li les capes d’esnobisme i anunciant-la degudament? I no val a pensar que l’elit paga les entrades i manté el caliu, perquè si no es pensa en regenerar l’elit, en ampliar-la, qui omplirà la platea d’ací uns anys, o pitjor sense un gruix d’assistents, d’interessats considerable, potser en unes dècades tampoc hi haurà intèrprets, o sí, i és el que ens interessa ara per ara?
És una obvietat que la cultura i el seu consum, arrossegat per alguna industria cultural i personatges sinistres i l’administració, la qual no té cap consideració, consciència ni cap decència del que suposa l’esforç dels que fan i intenten viure de l’art i la cultura, està ara en declivi, calen noves propostes, propostes que facen atractiu el producte i que mantinguen la qualitat, i per això és irrenunciable l’educació dels futurs consumidors d’art, de cultura i música particularment, ja que aquesta amb la forta competència està en desavantatge, entre altres motius perquè els propis músics s’escridassen quan els proposen «trair» allò que consideren la quinta essència de la reproducció de música acadèmica: continuar perpetuant un context arcaïtzant que només arriba als seguidors remullats de coneixements a priori de la música, i més l’antiga (junt a l’òpera), això la condemna a un consum i coneixença diminut. Caldrà canviar la manera de fer-la arribar, de donar-la a conèixer si volem que els joves que avui gaudeixen amb els hits electrònics de samplers a 120 decibels gaudisquen d’unes pièces pour viole de Marin Marais. A tot això, si no es vol fer de la música acadèmica una mena de subcultura hipster, per a senyors amb corbata i senyores encotillades que aplaudeixen sí o sí i paguen les entrades (ara que hipster sí, però per Déu deixeu-vos de crits punk de suburbis londinencs), és a dir perpetuar una música de cort, per al rei i els nobles i els seus cortesans, doncs aleshores caldrà acompanyar les notes al programa amb fragments de “El Cortesano”, de Lluís del Milà i Eixarch.
Si no es produeix un canvi de mentalitat en els propis músics i amb els programadors de festivals i concerts, potser cobrarà importància la situació de Monsieur de Sainte-Colombe el qual «no podia suportar la pena de no haver estat present quan la seua muller exhalà el darrer alè». Aquest s’hi trobava «a la capçalera d’un amic del difunt senyor Vauquelin, qui havia desitjat morir amb un poc de vi de Puisey i amb música». (Quignard, P: Tous les matins du monde. Destino,1992)
Una pena això, molt cool per aleshores el gust del senyor Vauquelin, només que ara qui mor lentament és la pròpia música, i ens ha acompanyat tants segles…
