Els redactors presents als Camp Nou també van estalviar-se descriure altres signes visuals extraordinaris de la jornada, com ara l’enorme pancarta amb les xifres 1714/2014, que commemorava els 300 anys de la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit de Felip V. Per descomptat, tampoc explicaren per què el Barça vestia, jugant a casa, la samarreta senyera i no l’equipació blaugrana. I així fins a l’infinit. En jornades prèvies a l’11 de Setembre, hem hagut de patir un allau de porqueria informativa. Un allau de toxicitat desinformativa. De fet, la inundació ja fa temps que dura i és un bon moment per a qüestionar-se els efectes que tot plegat provoca, començant per la caiguda -irrecuperable- de la credibilitat dels productes elaborats des de la caverna mediàtica, engreixada amb la incorporació de mitjans que encara pretenen passar per ‘progres’, mentre continuen estafant els lectors, oients, internautes i televidents. Pel que es veu, els interessos de les empreses -tutelades des de les obscuritats financeres- coincideix, qui ho anava a dir, amb els presumptes periodistes que han renunciat a la professió i a la dignitat per a convertir-se en ‘hooligans’ dels amos. Així s’explica que l’ABC, de la mateixa propietat que ‘Las Provincias’, rescate fotografies de Pujol i Duran de fa dos anys, o que ‘La Gaceta’ enviara al quiròfan Artur Mas la mateixa Diada, o que tot l’entramat carpetovetònic sense excepció ofereixquen a diari una processó de tertulians i polítics que van repetint com a cotorres els missatges del govern del PP. Qui ho anava a dir!
Al festival de la mentida i la desinformació cal afegir el ball de les estadístiques. Ferides de mort les empreses demoscòpiques a base de plegar-se als interessos de qui paga la festa i vol veure’s reflectit en el mirall de Blancaneus, s’afanyen a cavar la fossa, més fonda, inventant-se majories sobre tal o qual opció preferida per la ciutadania de Catalunya, amb el mateix empeny que neguen els suports dels votants d’Escòcia al propi procés d’emancipació nacional. Els resulta genèticament impossible admetre que Europa pot canviar a ritmes no imposats des de les macroestructures que participen en la fallida i l’empobriment de la ciutadania. No els importa abocar tones i tones de toxicitat informativa, a condició de mantenir la unitat de l’imperi britànic i «la unidad de España en lo universal». Dos cares d’un espoli que dura tres segles, allà i ací.
A canvi de l’omertà i la merda informativa, els demòcrates que puga haver-hi a l’Espanya del cereal es quedaran sense l’opció d’accedir a les dades que expliquen aquests processos. Tampoc no tindran oportunitat de contrastar opinions, perquè la caverna i els aliats només permeten l’accés als de la corda espanyolista. Alhora, accentuen els missatges de la por. Quan ja no queden arguments, es fa necessari recórrer al terror per a intimidar i condicionar la voluntat de la ciutadania, allà on no han produït efecte els tòxics desinformatius.
No es tracta de fets aïllats ni de processos distants. Mantenir un règim decrèpit i a punt del naufragi requereix una certa coordinació d’esforços. Minimitzar i manipular el que s’esdevé a Catalunya i a Escòcia és coherent amb la negació, al País Valencià, de qualsevol debat seriós i compromès sobre les balances fiscals -les de veritat, no les que ens han mostrat en un vist i no vist-, les conseqüències del mal finançament, qui se’n beneficia de tot plegat i, sobretot, per què hem de continuar pagant la festa. L’agenda oficial i les servituds periodístiques amaguen el nucli de la qüestió, com amaguen des de fa temps les protestes que acompanyen Alberto Fabra a cada eixida i a cada sopar en públic. La caverna informativa espera recompensa pel bon comportament. Confiem què, arribat el cas, el canvi de règim no comporte l’oblit de tots els que van convertir, amb diferent mesura i intensitat, el dret a la informació en un abocador de fem.
