Judt era reconegut en els àmbits acadèmics i intel·lectuals com uns dels cervells més ben moblats. A cavall entre la Vella Europa i l’Amèrica de les oportunitats teòriques, Judt ha estat, per exemple, un dels investigadors més sagaços sobre la història intel·lectual, social i política d’Europa, amb llibres com ara Posguerra: Una historia de Europa desde 1945 (2005) o Sobre el olvidado siglo veinte (2008). El món no se’n surt és una reivindicació rotunda de l’acció política institucional –i, per tant, del paper públic de l’estat– com la manera més democràtica d’intervenir sobre un món governat per forces i poders que no es presenten a les eleccions, com ara les religions i els conglomerats empresarials de caràcter transnacional. Com l’única manera d’intervenir que tenim aquells –m’agrada afegir-hi– que no en tenim una altra, precisament perquè no disposem de “poder” sobre els altres poders: els econòmics, els culturals o els religiosos. La proposta de Judt és, per tant, la reivindicació dels principis de la millor socialdemocràcia europea –ai!– i alhora una crida –des del llit estant, poca broma!– a repensar quina mena d’estat necessitem enmig d’aquest món desbocat i incert. No és un tema sobrer això –ni al País Valencià que malda per reinventar-se, ni a la Catalunya que se’n va, ni a l’Espanya que sempre s’hi queda.
Després del traspàs de Judt, els seus hereus ens van fer a mans un altre llibre testamental que recull textos dispersos de Judt amb un títol –Cuando los hechos cambian– que és, de fet, un homenatge indirecte al gran economista i finíssim escriptor John Maynard Keynes. When the facts change I change my mind. What do you do, Sir? és una frase generalment atribuïda a Keynes que recull la disponibilitat intel·lectual que Keynes reivindicava com a actitud d’analista i investigador social. I, en efecte, aquesta és la pregunta transversal als assajos de Judt i també la pregunta pendent que s’ha de fer l’esquerra europea –inclosos nosaltres, per descomptat. Què fem davant del canvi de factors i actors ocorreguts les darreres dècades? Ens serveixen les velles receptes en aquest món en profundíssim i galopant canvi? Un altre dels grans desapareguts fa poc, Ulrich Beck, parlava del “metapoder” de l’economia mundial davant de l’estat: “una espècie de poder transversal que pot canviar les regles nacionals i internacionals”.
Quina política necessitem, doncs? Que se n’ha fet, si bé ho pensem, de la socialdemocràcia? Què se n’ha fet, de la reivindicació del vell pacte d’Estat del Benestar signat després de la Segona Guerra Mundial entre liberals i socialdemòcrates? Què se n’ha de fer, de la política, en un món de tendències oligopolístiques i transnacionals? El comerç de proximitat és, posem per cas, una resposta al comerç imposat per les multinacionals agrícoles, industrials i de la distribució que sembren el món d’interessos econòmics i de plaers estrictament consumistes? En quina mesura? De veritat que el nostres productes poden competir amb la fàbrica asiàtica? Tenim, de veritat, “nínxols de mercat ” –amb perdó!– per als nostres productes audiovisuals i les nostres indústries culturals? Els països nòrdics continuen sent un referent –al marge dels conjunturals partits de govern– en la construcció d’un model social i polític flexible i adaptable a l’aire dels temps, això és cert. Però, les seues envejables polítiques públiques –educatives, sanitàries, assistencials, tecnològiques i comunicatives– tenen suficient marge davant de les migracions, posem per cas i els nous reptes de la mundialització i la transnacionalització? Quines són ara les funcions que ha de complir l’estat i quines ha d’assumir la responsabilitat personal? Aquesta és també una disjuntiva cultural, no solament política.
Què pot fer la política?, es preguntava Judt. I quina política es por fer? Aquestes són preguntes peremptòries. Preguntes i respostes col·lectives, en realitat. Potser la lectura dels dos darrers llibres de Judt ens ensenye, si més no, que no hauríem de repetir errors contrastats empíricament. Convindria, si més no, que no confiàrem l’extinció de l’incendi econòmic, polític i sociocultural que ens rodeja als mateixos piròmans que el van provocar.
