Definir Compromís com a “tecnologia política punta”, com va fer la candidata de la formació a la presidència de la Generalitat, Mònica Oltra, em sembla una mica agosarat. És cert que una coalició de partits sempre necessita d’uns mecanismes interns més elaborats que una formació unitària i això fa més complicat que la màquina funcione correctament. Però, l’enginyeria emprada pot fer fallida. Les primàries en són el gran exemple.
Si prenem l’estatut aprovat per a este procés com a manual d’instruccions, la principal conclusió és que s’assembla molt més al que faríem servir per als panells de mil tecles amb llumenetes de les sales de control de les naus espacials cinematogràfiques dels anys seixanta que no a la tecnologia intuïtiva i tàctil que s’ha imposat en la realitat del segle XXI.
Més que complexitat hi trobem complicació i foscor, en la mesura que tracta de barrejar l’oli amb l’aigua i traure’n un impossible fluid homogeni, quan el que prevalen són les quotes partidistes enfront del sufragi universal.
El més paradoxal, si no frustrant, és que després de tants articles i clàusules al final no hi haurà primàries a les principals magistratures. Sense haver votat ja sabem que Mònica Oltra serà la candidata a la presidència de la Generalitat, que Enric Morera serà el número u per València i que Joan Ribó, Natxo Bellido, Enric Nomdedeu i Mireia Mollà encpaçalaran les llistes municipals de València, Alacant, Castelló i Elx.
S’ha d’admetre que esta absoluta certesa es compensa amb la incertesa majúscula pel que fa a la confecció de les llistes. Els cinc candidats a encpaçalar les de Castelló i Alacant, i el nombre d’aspirants a completar-ne les de tres demarcacions prometen emocions fortes. El mateix que ocorrerà en alguns muncipis de menys de cent mil habitants, on el termini de presentació de precandidats continua obert. El problema, com ja vaig assenyalar en un altre article, és que la incertesa és tan extrema que el resultat pot esdevindre un pur atzar, una vegada aplicades les correccions de les quotes de partit i de gènere.
La realitat, de fet, s’ha imposat amb tanta contundència a la presumpta tecnologia política, que l’ha deixada obsoleta. La potència electoral d’Oltra, la qualitat dels lideratges de Nomdedeu i Ribó, la tasca i la visibilitat de Mollà a les Corts, i el reconeixement de la constància del treball fet per Bellido a Alacant, els han deixat el camí lliure. El segon lloc de la llista a les Corts per València (primer lloc oficiós) es va dissenyar per a assegurar l’elecció de Morera tot sabent que deixaria pas a Oltra. Vist des de fora, semblen fins i tot unes capçaleres idònies, però, no oblidem que no són el fruit de les primàries, almenys si les entenem com a un procés que es perfecciona amb una votació i un escrutini.
La tecnologia política de Compromís serà d’avantguarda quan els xips i els cables estiguen tan ben engalzats que no calguen manuals d’instruccions quasi inintel·ligibles. La política és complexa i ha de ser-ho, però els mecanismes d’elecció han se ser senzills i, en conseqüència, transparents. Sobretot si volem avançar cap a una democràcia més directa on, per exemple, no hi haja por de fer consultes i referèndums. La complexitat és per als debats, a l’hora d’enfrontar arguments a favor o en contra, d’evidenciar els avantatges i els incovenients d’una decisió i de formular les diverses propostes en disputa. El moment, doncs, de la deliberació.
Però, el moment de la decisió ha de tendir a la claredat i més encara quan es tracta que unes persones trien unes altres persones per tal que els representen. Un home, un vot. Una dona, també. Tant per als electors com per als potencials electes. Ara ens sembla evident i molt bàsica, però és una tecnologia sense rival que, tot i això, va costar molt d’assolir i que, en la pràctica, no s’ha implementat del tot, com demostra la barrera del 5% encara vigent al nostre estatut d’autonomia. Un 5% excloent i, per cert, dissenyat a major glòria d’una sacrosanta estabilitat política.
