Suposem per un moment

Suposem per un moment que un diputat comparara l’ensenyament en castellà amb la pederàstia, com ha fet Toni Cantó (UPyD) amb la immersió en català. Imaginem que es tracta del mateix diputat que ha penjat un vídeo on un míssil fa volar pels aires les instal·lacions de Canal 9 o que fa unes declaracions menystenint el greu problema de la violència de gènere. No cal ser un expert en mitjans de comunicació per a intuir que la premsa oficial s’hi acarnissaria, mossegaria i sacsaria l’esmentat diputat com un pitbull amb la seua pressa, i no pararia fins a forçar-ne la dimissió.

Suposem per un moment que Capriles venç Maduro en les eleccions veneçolanes. Els chavistes no accepten la derrota i, en un atac sense precedents, organitzen una revolta al carrer que es resol amb dos seus del partit de Capriles cremades i set caprilistes assassinats. “Colpistes, assassins, dictadors”, bramarien, indignats, els editorials i els columnistes d’urgència.

Suposem per un moment que els mateixos mitjans s’indignaren tant o més perquè 120.000 alumnes no poden estudiar en la seua llengua pròpia al País Valencià com ho fan per les 17 famílies que reclamen l’ensenyament en castellà a Catalunya. I, posats a imaginar, que els mitjans encetaren un debat al respecte amb dades pedagògiques i acadèmiques damunt la taula, deixant de banda arguments de misèria intel·lectual i reductios ad Hitlerum on es compara la immersió lingüística amb el nazisme.

Suposem per un moment que un conseller català –o, per què no, un ministre d’Educació d’esquerres- proposa “catalanitzar” els xiquets catalans, balears i valencians. Tampoc s’ha de ser un geni per a adonar-se que la reacció seria airada, visceral, terrible; res a veure, doncs, com quan Wert va encetar la seua campanya espanyolitzadora.

Suposem per un moment que els atemptats a Iraq, a Síria, a Líbia o a qualsevol país africà de nom desconegut obrira portades i preocupara tant els periodistes com les bombes de Boston. Intentem pensar en un periodisme que donara la mateixa importància a un mort amb passaport americà o europeu que al cadàver mutilat i sangonós d’un xiquet d’un país musulmà.

Suposem per un moment què dirien els mitjans si Cuba, Iran o Corea del Nord encetaren una guerra unilateral, sense el vist-i-plau dels organismes internacionals, envaint un país estranger, amb motivacions econòmiques com el petroli. Els diaris, les ràdios i les televisions haurien de tirar d’ètica professional i denunciar la barbàrie; justament, allò que no van fer –o que van deixar de fer molt ràpid- quan els EUA esclafaren l’Iraq.

Suposem que els mitjans que revisen les llistes de Bildu o Sortu percaçant antics militants o persones relacionades amb Batasuna, o que criticaren ERC per posar com a conseller a un ex membre de Terra Lliure, hagueren fet el mateix amb els càrrecs del PP amb passat franquista. Que hagueren denunciat, per exemple, que un ex ministre d’una dictadura feixista i assassina no podia ser, posem per cas, president d’una autonomia com Galícia.

Suposem que les grans capçaleres, els canals de televisió o les tertúlies radiofòniques dugueren anys criticant la impunitat i les agressions d’ultradreta que salpebren el País Valencià. I, a més,ho feren amb la mateixa vehemència que van atacar el 15M o amb què apunten cap a Ada Colau, els escratxes i la plataforma contra els desnonaments.

Suposem per un moment que els mitjans de comunicació hagueren investigat molt abans les corruptel·les de CiU que l’esquerra catalana –inclosa la independentista- porta dècades denunciant i no tot just quan la coalició es gira pressumptament cap a l’independentisme. O que no hagueren esperat a que la corrupció desbordara el PP i la monarquia per a clavar-s’hi.

Suposem que els mitjans no tingueren una doble vara de mesurar, que realment foren lliures i no es mogueren per interessos econòmics o nacional-ideològics tan evidents i grollers que enrojolen i insulten la intel·ligència.Aleshores, i només aleshores, hom tindria la sensació d’estar vivint en una veritable democràcia…