Per què guanyaran les dretes és relativament fàcil d’endevinar, si prescindim de les emocions i dels entorns habituals que contribueixen al clima, de natural eufòric, que acompanya aquesta classe de períodes. En primer lloc hi ha el sistema electoral concebut fa 38 anys -eleccions constituents del 1977- que distribueixen el repartiment dels escons d’un sistema proporcional de la manera més desproporcionada possible. L’Espanya del cereal és una garantia per al predomini de determinades opcions davant les tensions perifèriques. Posats a marejar, per si les coses no ixen exactament com els agradaria que eixiren, ara toca difondre i popularitzar la necessitat que governe el partit més votat. Les aliances, per tant, serien dolentes i ‘contra natura’, al contrari del que s’esdevé en la major part dels estats del continent. I deixaria el Congrés dels Diputats aproximadament igual que el Senat, suposant que no s’hagen homologat en la reducció al no res.
Una altra raó: les cohorts generacionals més veteranes -i quantitativament més significatives del cens- van a pinyó fix. No importa el saqueig, la corrupció, les retallades, la voladura de l’estat del benestar, la reforma laboral ni que buiden el fons de pensions. Els posen alguna cosa a l’aigua o els endollen sobredosi de televisió. Heus ací un altre dels ingredients. Qui surt i qui no surt pels media, amb quina freqüència, intensitat i contextos. En una societat acrítica, manipulada, mal informada i sotmesa al ritme que imposen els amos dels mitjans que homologuen i ordenen el consum -de torrons, perfums o candidats- què esperaven? Més PP i més Ciudadanos. La moda incrementa el declivi dels partits dinàstics (això inclou el PSOE) i implanta les noves marques substitutives (això inclou Podemos). Espanya és Espanya i els debats en són un reflex d’aquesta realitat (o ficció, segons es mire). No hi ha bascos, no hi ha catalans –si no és com a factor de rendibilitat electoral per a l’imperi carcamal-, ni hi ha perifèries a considerar. Es diria que tothom pateix de les mateixes malaties i se’n beneficia per igual de l’estat proveïdor.
A l’altra banda del tauler, què hi ha? Unes altres cohorts generacionals una mica més formades, fins i tot crítiques, però minoritàries i conseqüentment fragmentades. Això afavoreix el sistema inamovible concebut fa 40 anys. Hi ha el PSOE intentant esmorteir la davallada, tot i que amb Felipe González fent mítings, algunes velles glòries soldades a les candidatures i propostes extravagants com ara traslladar el Senat a Barcelona trobe que no se n’eixiran. A Esquerra Unida li va furtar la cartera Podemos i, sense temps ni capacitat per a recuperar-se de l’estropici, els podemites van girar cap a la dreta en busca dels espais cedits per la socialdemocràcia oficial en declivi. Els vigilants del sistema, vull dir els grups de comunicació, ja se n’encarreguen de racionar les aparicions, referències i missatges d’Alberto Garzón (i d’altres opcions ni tan sols considerades) i de la seua parròquia. Però és possible que al País Valencià guanyen el diputat. Seria una qüestió de justícia.
Els efectes de la coalició Compromís-Podemos (o viceversa), esdevé un dels números més esperats del circ, si més no al País Valencià. A l’hipotètica suma d’esforços per a assolir la increïble xifra del… milió de vots?, caldrà restar la falta d’implicació del sector que s’ha sentit traït amb el pacte, més enllà de les bones paraules i del silenci discret mantingut durant la campanya. Però, a més a més, sense considerar l’erosió natural per l’acció de govern -diferència entre les expectatives i els objectius assolits, ritmes, intensitats i naturalesa quant als canvis, etc.-, convé restar, respecte dels vots comptabilitzats en les passades autonòmiques i municipals, la transferència dels sufragis amb què la dreta va castigar les maneres de fer i desfer del PP valencià. Una transferència estimada en (diversos estudis postelectorals) dos dígits significatius. De materialitzar-se el retorn als caladors naturals (PP i C’s), els resultats podrien veure’s bastant allunyats dels vells somnis per a conquerir el cel.
Els indígenes més desacomplexats competeixen sota la marca Ara País Valencià. Recompte d’efectius, sumar desencisats i/o desorientats, i aspirar al diputat sorpresa –difícil, però no impossible-. Si Rajoy ha sigut president del govern d’Espanya, gairebé no queden impossibles. Ni per a bé, ni per a mal. Sumen el que sumen, restaran a l’establishment. I a veure què passa. El dia després, amb les evidències a l’aire, comença una legislatura, aparentment amb dues qüestions predeterminades: reforma constitucional i canvis en el sistema de finançament autonòmic. Assumptes dignes d’avaluar en la costera de gener, ja instal·lats a la trinxera.
Per cert, el 20-N, eleccions generals amb els comerços oberts. Efectes secundaris més enllà de la metàfora.
