Són calamitat, per Manuel S. Jardí

En una operació més de malbaratament de cabals públics a la qual ens té acostumats, el govern d’Alberto Fabra fa setmanes que va engegar una campanya absurda i de resultats molt incerts. Resultats incerts, amb l’excepció, és clar, de tot l’entramat comunicatiu que se’n beneficia de les insercions publicitàries, a condició, naturalment, de callar, cobrar i no qüestionar la indecència de la campanya i dels diners malbaratats. Per tot arreu s’hi pot apreciar el missatge, molt surrealista per a aquelles generacions que no van patir de prop el colp d’estat, amablement anomenat “Batalla de València” malgrat l’escassa èpica amb què anava revestida. Episodi tragicòmic d’enorme transcendència, sobre el qual em quede amb la qualificació que li va atorgar l’enyorat sociòleg Josep-Vicent Marquès: “una discreta massacre”. La campanya institucional porta com a lema “Som identitat” i no es tracta d’una crida perquè la ciutadania renove el DNI en cas que el tinga caducat, o se’n passe al format digital. El Departament Goebbels de Fabra pretén muntar un foc d’artifici amb rèdit electoral a propòsit del 30 aniversari d’un engendre legislatiu derivat d’aquell colp d’estat al País Valencià consumat a les acaballes dels anys setanta. Que va marcar, si més no fins avui mateix, polítiques culturals i lingüístiques devastadores, amb distinta intensitat segons la naturalesa ideològica del govern que ha ocupat a cada moment la Generalitat des del mateix instant en què fou promulgada la llei orgànica coneguda com Estatut d’Autonomia. Assolida, cal afegir, per la via del 143 de la Constitució. Una altra conseqüència d’aquella derrota a mans de la caverna i els aparells de l’estat.

L’anomenada Llei de Símbols, objecte de la canonització oficial que, a falta d’idees més profitoses per al veïnat, persegueix el govern valencià i el partit patibulari que el sosté, consagra quatre extravagàncies, algunes de les quals atempten directament contra els preceptes històrics. Si tenen curiositat pels detalls i la magnitud de l’estropici, vostès mateixos. Es tracta de la Llei 8/1984 de 4 de novembre. És a dir, que tot els mesos que queden per al novembre, han començat la festa ben aviat. Si no estic mal informat, el diputat del PSOE Rafael Rubio ha demanat al govern de Fabra dades sobre el cost del despropòsit, però com és habitual en el règim, caldrà esperar la denúncia i posterior sentència judicial perquè arribe la informació. I probablement això no passarà abans que caiga el règim, en el supòsit que hi haja eleccions autonòmiques la primavera del 2015. Abans tampoc no tenen intenció de convocar-les.

La Llei de Símbols que va imposar la dreta indígena, després de fixar els marges que l’esquerra mai no hauria de traspassar, explica, per fer-ho breu, que l’himne oficial de la parròquia és el de la partitura del mestre Serrano amb la lletra de Maximilià Thous. Versos que pràcticament cap dels governants coneix, com s’aprecia als actes oficials on es limiten a boquejar com els peixos. Un altre dels símbols imposats: la senyera amb el blau. Una mentida històrica tan assumida per la cort i rodalies, que ajustar la qüestió a plantejaments científics provocaria en les esquerres amb aspiracions un afluixament general d’esfínters. Les altres dos mamonades fan referència a l’emblema de Pere el Cerimoniós i a l’estendard. Tot molt propi d’una societat moderna, per dir-ho amb una elegància impròpia d’aquest servidor de vostès.

Això resumeix la campanya amb què ens bombardegen des de fa setmanes els mitjans que cobren i callen, amb el lema: “Som identitat”. Una marcianada difícil d’explicar a un cens que no té res a veure amb el de fa 30 anys i que situa els hipotètics guanys electorals del PP en les proximitats de la galàxia d’Andròmeda. Matèria fosca en estat pur.