Autonomia? Quina? Que fem ací que puguem qualificar d’autònoms? Segons la RAE (ofereix 5 accepcions): 1. Potestat que dins d’un Estat tenen municipis, províncies, regions o altres entitats, per a regir-se mitjançant normes i òrgans de govern propi; 2. Condició de qui, per a certes coses, no depèn de ningú; 3. Comunitat autònoma. (les altres dues les obvie). Cap d’aquestes tres accepcions són certes pel que fa a l’estructuració administrativa de l’estat espanyol, o bé els acadèmics s’han inventat unes definicions que no són reals, o per altra banda els dirigents, polítics si més no, no s’han llegit el diccionari. Potestat? No dependre de ningú? Comunitat?…
Comence pel final. Comunitat, com deia Enric Valor (pocs dies abans de morir) —«què entenem per comunitat? Les comunitats són eclesiàstiques,… o de veïns,… però nosaltres som, som País! País Valencià!»—. Entenc que l’eufemisme, autonomia, a la transició se’l feien empassar sense fregar les galtes del cul com a pseudosinònim del federalisme (bien entendido, afegiria) A l’hora de repartir el cafè calia emprar una fórmula que identifiqués a comunitats tan històriques com Múrcia (la qual divagava entre juntar-se amb Alacant i Albacete, allò del Sureste…) Madrid (cap i cort dels cervells neuròtics autonomistes) Extremadura,… calia replantejar una formula per tal que tothom estigues representat al mapa, amb fronteres ben definides, capitals amb un punt gros als mapa mundis de la Gran Espanya, i ací és on naix La Comunidad… (que per altra banda també és el títol d’una pel·lícula de Álex de la Iglesia) després vindria l’afegitó d’històriques (en la qual nosaltres ni hi cabíem, però això és un altre tema, allò de la via de l’article 151…)
Les altres dues accepcions fan riure, potestat i dependre de ningú. No senyors lectors, no. Què decidim ací que no haja d’acceptar Madrid? Quin nivell d’autogovern tenim? Poc, molt poc o fins i tot nul. I quan decidim, minúcies, quina potestat tenim a l’hora de defendre-ho a la cap i cort? Cap, cap potestat, senyors, cap. Reflexioneu-ho i digueu-me…
Reprenent el fil, deia que no esdevindrem independents a curt ni mitjà termini i no som autònoms per això que acabe d’exposar, som un no sé què indefinit, que insulta a la definició dels acadèmics (alto! de la RAE). Però el problema no és aquest. No serem independents perquè ens ha faltat el mite, un mite. Aquest és el problema. Nosaltres, els valencians, no hem tingut mites recents. Els que tenim o bé s’han, els han, desdibuixat o bé queden tan lluny que l’opacitat de les polítiques, intencionades, — malintencionades?— no han sabut —volgut?— replantejar d’ençà la transició. Jaume I. Desdibuixat, acaronat per banderes i himnes superflus que res a veure tenen amb les pragmàtiques normes d’autogovern que ens va infringir. Els furs —què tenen a veure amb les autonomies?— amb… (el lector sap de que parle) Ausias March? Gran poeta, cavaller de poca influència política, i com ell tot un seguit de personatges que es perden en la boirina del temps (l’edat mitjana queda tan lluny, i no és, si més no, que una rèmora pels interessos dels oligarques semifeudals castellano-andalusos, per tant, els cal oblidar-los) Joanot Martorell, Jordi de SantJordi, Jaume Roig, el metge Alcanyís,… Teodor Llorente, Blasco Ibáñez,… res, no hem tingut mites que donaren la vida per la pàtria. Ací no hem tingut (a banda que ens han faltat altres coses i sempre hem pecat de supèrbies, d’incultes i de mira melics imaginaris) un Ferrer i Guardia, un Macià, d’un Companys i… tots ells morts. Per Catalunya!
Ací no hem tingut d’això. No hem tingut el mite. Ens ha fallat. Ens ha fallat tindre un mite del segle XX. Com he dit, pot ser hem tingut mites però són massa lluny, massa medievals. Necessitàvem, necessitem, un mite modernista, amb imatges, amb decisions, amb mobilitat de consciències i masses populars, un mite que hagués mort per València. Pel país. Pel País Valencià! (ni Llorente ni Blasco hagueren donat ni una sola gota de sang ni per ells mateixos)
Un dia vam estar molt a prop de tindre’l. —El mite clar—. Molt a prop, perquè es van donar les circumstàncies. Reunia els requeriments, a mode d’entrevista de treball, nàixer a principis del segle XX, viure la guerra d’Espanya, filiació falangista jovenívola, posterior desvinculació total del feixisme i adopció de postulats liberals i nacionalistes, estudis universitaris, escriptor de consciències, reconeixement nacional i internacional, censura i hostilitats oficials de la dictadura, èxit literari aixafant, instigador d’idees revolucionaries i intel·lectual de capçalera arreu del països de llengua catalana (Països Catalans), precursor en la recuperació de pràctiques flamejants i crematòries inquisitorials provocades per la seua mordaç paraula i per últim viure dos atemptats.
Aquest últim requeriment fou el problema del currículum del mite. El problema fou que Joan Fuster no va morir en cap d’aquells atemptats. —Ei! Per davant de tot no estic ni pretenc fer apologia del terrorisme, ni molts menys. Déu en guard!. Fuster va morir com el seu destí havia predestinat o com li tocava. Jo no demane que l’hagueren assassinat, per cap motiu (si tinc algun referent, he de reconèixer que el meu fetitxisme és cap a Joan Fuster)—. Però m’hauran de permetre que els diga que si Joan Fuster hagués mort a mans d’algun desgraciat (encara no s’han trobat responsables d’aquells fets, ni crec que s’hi troben ja) en un d’aquells atemptats soferts a casa seua (a Sueca, 1978) hagués canviat la història. Com sol dir-se hagués mort l’home i hagués nascut el mite. Reuniria, ara sí, tots els requeriments oportuns per acabar convertir-se en ídol de masses, a posteriori. Hauria sigut, —qui sap?—, la manera d’enrolar a les masses populars, les més incultes (majoritàries, a molts intel·lectuals i sensats ja els tenia guanyats, i d’alguna manera aquella negació a fer política des de la política s’haguera vist solucionada) en les propostes polítiques de Joan Fuster. Joan Fuster seria el nostres Macià, el nostre Companys particular. No m’ho negaran això? Hagués cridat (com Companys): —«Pel País Valencià! (o pels països Catalans, tan fa)»—.
Però, el cas és que res d’això va passar (afortunadament la vida de Fuster es va sobreposar als fets terribles i condemnatoris i va viure una quants anys més). —Insistisc, no dic que hauria d’haver mort assassinat, sols feia la hipòtesi del nostre mite del S XX—. Hem acabat el S XX i som al XXI, tenim el terreny, el país, tenim la gent i mai hem viscut envoltats, com ara, de tants intel·lectuals, escriptors, artistes, pensadors, economistes, qualitat de vides humanes, el clima, les circumstàncies d’aquesta guerra (mundial) de xifres que anomenem crisi (de Lehmann Brothers) tot plegat està fent que deixem, en certa mesura, de mirar-nos el melic i veure amb bons ulls, si més no amb certa acceptació, els nostres veïns i excompanys de confederació (corredor mediterrani, un exemple) però… Però ens torna a faltar el mite. Per això postulava que hauran de passar molts anys per tal que torne a aparèixer un personatge que acomplisca els requisits. La nostra autonomia (digueu-li com vulgueu) passa per ací.
Ens cal un mite. Urgentment.
