La indignitat de Sonia Castedo, la seua insensatesa, és la del PP valencià en general. La qualificació moral de la seua actitud depèn de cadascú de nosaltres, dels paràmetres que establim a títol personal, de vegades en funció de vectors confessionals que malmeten l’ètica en favor de la indulgència, un modus vivendi que, d’altra banda, ens permet d’estalviar-nos alguns maldecaps.
Amb tot, allò que més hauria de cridar-nos l’atenció de Castedo és la seua adaptabilitat, la manera d’abstraure’s de tot plegat i de fer vida normal, com si res no passara i com si res no li importara. Arribats a aquest punt, és l’hora de preguntar-nos si nosaltres també seríem capaços d’actuar així, i en cas de resposta afirmativa, fer el que hauria de fer ella i acudir amb rapidesa al psiquiatra de capçalera. Perquè, en efecte, tan sols un especialista en la matèria posaria ordre en una ment tan obnubilada com la seua. Ni Alberto Fabra ni María José Català ni Rafael Hernando ni cap altre: un psiquiatra.
Més enllà del sou que encara percep, quin benefici li genera a Castedo mantenir-se com a primera edil? Quin gaudi? Quin prestigi? Quina autoritat? Quin orgull? Quina honra? Les imatges de la inauguració de l’AVE d’ara fa un any i mig –tothom fugia d’ella, la marginaven, no desitjaven fotografiar-se’n– van ser prou esclaridores, fins i tot més que les dels actes del seu propi partit en què els companys han deixat buida les cadires del costat, com si fóra una apestada. Assistim a la mostra més reeixida de funambulisme polític, i de casos, n’hem tingut uns quants.
L’alcaldessa més corrupta d’Espanya –com ja és coneguda– al·legarà la presumpció d’innocència i el seu dret legítim a la defensa, però el ben cert és que els indicis de culpabilitat són palmaris, i les possibilitats d’acabar condemnada, elevadíssimes. La connivència amb l’empresari Enrique Ortiz, que s’embutxaca dos de cada tres euros de les adjudicacions consistorials, esdevé absolutament incontestable.
Alberto Fabra ha admès que la coincidència de Castedo amb el rei Felip VI –ahir– i el president Mariano Rajoy –avui– li resulta “incòmoda”. No sembla que li importe tant, en canvi, la incomoditat dels veïns d’Alacant, fastiguejats d’un statu quo que s’eternitza per la seua inacció. D’indirectes i de directes, el cap del Consell li n’ha enviat a cabassos: ha provat d’avergonyir-la sense saber que això era impossible, ha mirat d’humiliar-la sense saber que, d’humiliada, ja no ho podia estar més.
No ha pogut expulsar-la perquè, de judici, no n’hi hagut encara, però tampoc no l’ha suspesa de militància ni ha promogut una moció de censura que restablira la normalitat a l’ajuntament, dues mesures profilàctiques que tenia a l’abast i que haurien aportat nitidesa a la seua línia roja. Fabra s’ha estimat més de seguir el manual conservador i no tocar res, un immobilisme que provoca rumors de tota mena. Per exemple, la informació compromesa que controlaria Castedo, una informació que posaria contra les cordes alguns. Aquesta teoria explicaria també el to superb de l’alcaldessa, la seua aparent invulnerabilitat, i estalviaria la visita al psiquiatra. Vol morir matant.
