Amb un comunicat. Breu i senzill. Així va anunciar fa uns dies el govern conservador d’Islàndia que retirava la candidatura per a formar part de la Unió Europea. Ni socialdemòcrates ni verds, que anys arrere havien iniciat els tràmits d’adhesió, han qüestionat la decisió. La premsa del continent, sobretot la que batalla en els diversos fronts del club de les bones famílies europees, ho ha despatxat amb la mateixa rapidesa que les últimes dades macroeconòmiques de l’illa boreal. Aïllar Islàndia és redundant, però cal allunyar qualsevol perill de contagi. Islàndia exhibeix millors indicadors que abans de l’estafa financera –això que diuen crisi- que va patir entre 2008 i 2009. Els salaris han augmentat vora un 6% en termes reals i l’atur va caure l’any passat al 4%. Islàndia, convé recordar-ho, va deixar enfonsar tres bancs. A Espanya, la banca delinqüent fou rescatada amb diners públics i el deute privat es va socialitzar per obra i gràcia de Rajoy i la seua banda d’experts, dirigida i tutelada per eixa mena d’organització Spectra coneguda com la troica (Comissió Europea, BCE i FMI). Islàndia no només va fer saltar la banca. També va desallotjar el govern corrupte i va sanejar l’entramat institucional. Sis anys després, la ciutadania islandesa té molt clar que això de l’austeritat decretada per Spectra des del cau alemany no va amb ells. Islàndia no té l’euro. Allà funcionen amb la corona islandesa. Vol dir-se que poden fer això que se’n diu política monetària: revaluar o devaluar el valor del diner, en funció de la com van les coses. També tenen una fiscalitat més progressiva que estats com el que patim al sud d’Europa. A Islàndia no són bolxevics. Fan caixa amb el comerç i el turisme, dues activitats d’allò més habituals en els països capitalistes. Són poca gent, comparada amb altres geografies. L’illa s’hi va independitzar de Dinamarca el 1918, tot i que li fou reconegut el nou estatus un any abans que s’acabara la Segona Guerra Mundial.
Hi ha gent que acostuma a justificar que les coses no poden funcionar com a Islàndia, o com a Noruega posem per cas, perquè allà no hi ha la mateixa densitat de població que ací. Segons això, la democràcia de bona qualitat només seria aplicable en demografies petites i, fora d’aquests contextos, estem condemnats a alguna classe de mala imitació. El patró participatiu val també per a la fiscalitat, la moneda, la llengua oficial, la possibilitat de triar amb qui t’associes o per a garantir la impunitat d’un catàleg extens de delinqüents. El model, ai, s’estén al nom del país, de la llengua, l’univers simbòlic, el model educatiu, els serveis públics com ara la banca o la comunicació i un llarg etcètera.
Fa uns anys, a propòsit d’unes eleccions presidencials als Estats Units, van posar de moda les tesis del lingüista George Lakoff, resumides al llibret “No penses amb l’elefant”. Fóra bo que el rellegiren algunes de les elits polítiques –perdonen l’exageració- del terreny. Tracta dels efectes de tenir el pensament colonitzat per l’enemic i, de pas, caure presoner de les regles de joc de l’adversari. Un doble segrest que impedeix qualsevol sortida i garanteix una derrota permanent. Amb totes les conseqüències que se’n deriven. Això val per a l’euro, l’austericidi econòmic, el sistema electoral, els clubs internacionals als quals s’hi pertany, mantenir o enfonsar segons quina banca… o picar sola, si fóra el cas. Per descomptat que sempre caldrà la reflexió prèvia i el debat serè, documentat i contrastat. Justament allò que s’impedeix per part de qui trau profit del pensament hegemònic i de la voluntat segrestada. Al capdavall, Islàndia queda molt lluny i està al nord, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç (Salvador Espriu).
