Tot seguit podria començar a fer una dissertació sobre les bondats que té l’educació musical en l’escola, nomenar a col·lació, els estudis científics de diverses universitats americanes i europees, i fins i tot duts a terme al País Valencià (Reyes, 2013) sobre les eficiències cognitives que desenvolupen els ensenyaments musicals en els alumnes i la seua posterior influència en la milloria d’altres capacitats o matèries (la música contra el fracàs escolar), o simplement podria fer, des d’aquesta columna, una denúncia a la irresponsabilitat del ministre de no voler escoltar els suggeriments del Consell d’Estat, els quals elaboraren un dictamen on recomanaven, justament, tot el contrari, és a dir que cal reforçar l’educació musical i artística a les escoles. Amb això, «ulcerosament païble», veiem que les recomanacions són dissortadament obliqües a l’obtusa ment del legislador. Mai convergiran, ni tan sols faran per caminar en paral·lel, sinó que en comptes d’augmentar les hores de les matèries artístiques, el «ministre-socioleg» vol reduir aquesta formació a l’arbitrarietat, l’ambigüitat, l’ostracisme, la denigració i tots els maleficis adjectivats atribuïbles. Però considere que vostès són suficientment intel·ligents i suspicaços, i per tant, ho ometré.
Clar, la societat davant la disjuntiva proposada pels mandataris del ministeri, ho veuen, ha priori clar com l’aigua. Davant la mancança i deficiència en llengua, matemàtiques, ciències i socials dels alumnes, cal reforçar aquestes zones de coneixement. I no ho negue. Naturalment allà on hi ha necessitats o dèficits educatius cal posar solucions. Encara que podrien sorprendre’ns i deixar que siguen els agents del procés educatiu qui proposen i apliquen les solucions, i no com fins ara, tot un seguit de corbates amb restrenyiment a la glotis que imposen tesis poc reals i llunyanes de les realitats d’allò que se’n diu: aula. Altra cosa és, escometre processos exterminadors com eliminar matèries sense cap altra justificació. Bé que no l’eliminaran, afirmarà el ministre defensant-se, sinó que si abans era obligatori estudiar música i plàstica a tot l’Estat durant tota l’educació primària, ara serà, o vol que siga, una matèria optativa i dependrà del centre que s’oferisca o no, és a dir que s’aposta per la competència, no sé si val a dir deslleial, entre altres matèries que opten al meritós estatus d’optativitat.
Tanmateix, el ministre se’n reeixirà i es complaurà d’haver fet la seua llei educativa, tot i recercant una excel·lència que mai no arriba —i que no arribarà—. I a mi això em dol. Em dol que contínuament estiguem llegint articles sobre l’excel·lència dels països nòrdics en matèria educativa, com si el pretengueren un efecte contagi amb la simple lectura, em dol que a qualsevol part del món la música estiga dins i regulada per la universitat amb tot el canvi que això comportaria en benefici d’uns estudis estigmatitzats i arraconats al simple “estudis de règim especial”, em dol que haja de comptar amb una carpeta, o targeta de visita, on estiga redactat la disposició octava, o cinquena o vés a saber quina, on indique que segons una llei els meus estudis superiors de música en l’especialitat tal són, equivalents, semblants o pareguts a una antiga llicenciatura universitària, o estudis de grau, em dol que els nostres companys músics europeus, americans, asiàtics i oceànics compten amb una universitat que els dóna formació universitària amb una vessant humanística i científica i no es quede en la simple formació repetitiva de músics estrella i es fomente el caciquisme musical, creant grandiosos tocardors incapaços de explicar el què i el com, em dol que es menyspree la música quan tothom n’escolta, em consumeix, i a més en aquest país és fonamental com a eina social i artística, em dol que l’ensenyament artístic: pintura, música, dansa, teatre, escultura,… sempre estiga en entredit, qüestionat. Ara bé, això només passa ací. No passa a Finlàndia, no passa Dinamarca, no passa Suïssa, no passa als EEUU, no passa a Rússia, no passa Hongria, no passa a la Xina,… ni a Jamaica, ni Cuba, ni Filipines, ni a Sud-Àfrica,… Passa ací. A la península hispànica, on els gossos sembla que els lliguen amb llonganisses. On tothom pot saber la talla de botes del futbolista idolatrat, però no pot diferenciar entre gregorià i dodecatonisme, entre un clarinet i un oboè,… o coses tan sagnants com una jota d’una cercavila, o que el els investigadors i erudits en recerca popular i tradicional hagen de moure’s en l’underground per etiquetatge polític dels nostres governants quan ací, l’art, la nostra cultura ha estat i estarà després de la seua infèrtil i infructífera presencia en aquest país dels ingovernables.
On arribarem, on ens conduirà aquest menyspreu del legislador? Evidentment a la cua cultural del món, lloc òptim i acollidor, però després no val penedir-se, ni preguntar-se perquè en cent anys, allò que diuen l’Espanya indivisible, no ha obtingut cap altre premi Nobel. I pot ser, va i té raó el senyor Wert i d’ací uns anys millorem en matemàtiques (per cert Pitàgores té una teoria musical), i en llengua (per cert les òperes i els lieder també empren la poesia i els llibrets, la literatura), i en ciència (per cert l’acústica i l’organologia estudien, des de la física, el so dels instruments) i en socials (per cert l’home després d’alimentar-se i caçar feia flautes amb óssos d’animals, per cert la història de la música i els compositors també esdevingueren en el planeta terra, per cert molts filòsofs han escrit sobre art, per cert el seu himne nacional, el qual el plena d’orgull i satisfacció, també està escrit amb notes musicals, malgrat ser una marxa de granaders, o pot ser això vostè no ho sap, simplement sent que quelcom sona, per hàbit, rutina, costum, acompleix les regles protocol·làries de recepció d’eminències).
D’aquestes circumstàncies i d’aquestes situacions contradictòries amb l’ensenyament i la divulgació musical ja s’hi van pronunciar personatges històrics versemblants i equidistants en temps i espai, no obstant els reproduiré una asseveració de Shakespeare, home d’un país on davant la desertització qualitativa de compositors nacionals, durant segles, van pugnar, amb tots els mitjans diplomàtics i econòmics, perquè alguns dels millors compositors que els visitaven es nacionalitzaren anglesos o s’hi quedaren, com per exemple Händel o Haydn, el pare de Hamlet va dir al respecte dels homes que no estimaven la música: «L’home que no té música en el seu interior, aquell qui la meditació no li suggereix dolces melodies, no val per a res més que per a traïdor, lladre i malèvol; la veu del seu interior és llòbrega com la nit, la seua il·lusió és àrida com l’Èreb. No confieu en ningú semblant!. Escolteu la música!»
Reprenent la llar mediterrània, apuntava, en el seu temps i les seues circumstàncies Fuster, sobre la situació de la música massificada: «Mai, la gent —les multituds— no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes potser una mica més, però tampoc no gaire». Doncs cap ací caminem. Però el problema el resol Fuster, més destre i autoritzat que hom, i que valga de proverbi o consell: «El problema és que sentim música, i no l’escoltem».
Vet ací la desgraciada existència dels músics i els artistes, avui, encara s’ofèn al pare quan la filla (o el fill) deixa la carrera d’advocat per a dedicar-se a tocar, pintar, actuar,… haurem d’aprendre a viure sens art ni cultura, això sí, serem excel·lents matemàtics, lingüistes, científics o sociòlegs en un lloc incapaç de commoure’s amb una petita serenata de Mozart, incapaç de fer la broma, tan castellana: con un seis i un cuatro hago la cara de tu retrato. Impossible, no sabrem ni plasmar una cara, geomètricament. I això els prehistòrics neandertals, ja ho feien.
Açò, sincerament no és cap broma, si no ho saben, Scherzo, terme musical italià, significa això: broma.
