La pilota no viu el millor dels temps. L’han afectat diverses crisis econòmiques, de renovació generacional d’aficionats. Ha patit potser unes estructures professionals massa dèbils, una política federativa erràtica i una consideració folklòrica per bona part de la premsa. El tancament de RTVV va ser letal . Amb tot, el nostre esport més noble malviu amb una mala salut de ferro, com tota la cultura popular: sense suport oficial, sense un discurs modernitzador, víctima de les desfetes de l’ecosistema sociocultural valencià. Arrapada només al voluntarisme d’una societat civil desestructurada i sovint sense rumb fix ni fixat.
L’eventual tancament de Pelai seria la gota que faria eixir-se’n el got. Però també una desfeta d’un cert model de ciutat amable amb les persones, de peu pla, valenciana, mediterrània. La salvació de Pelai –i de tot allò que representa– constitueix un desafiament que no resoldrem només amb l’exhaltació dels valors emblemàtics de la pilota –invocats, sobretot, per aquells que l’han xafat poc o gens. L’eventual desaparició de Pelai s’inscriu en un eixam de mutacions urbanes que exigeixen actituds socials i polítiques decidides, inclosa una ordenació territorial i una planificació urbana al servei d’una ciutadania i el capital social que necessita. La construcció de la Ciutat de la Pilota a Montcada (l’Horta), per exemple, entre xalets impersonals i tarongerars de secà, lluny de la trama urbana, no solament és una fita de la política faraònica del PP sinó la mostra més evident de l’expulsió de la cultura de la pilota fora de la ciutat. La crisi del teixit urbà que això simbolitza –i pense, també, en el tancament de llibreries, de cafés tradicionals, de negocis familiars i de botigues centenàries– és la punta d’un iceberg que els governants miren només de reüll i que amenaça de posar fi a un model urbà –de relacions, en primer lloc– tan vell com la cultura mediterrània. No solament a València, per descomptat. En aquest marc, el tancament de Pelai, com el de l’orxateria El Siglo o de les llibreries del centre de la ciutat, són fets de trascendència econòmica i cultural i, alhora, una derrota davant dels oligopolis econòmics que no respecten els valors cívics ni comercials que han generat la nostra manera de (con)viure. La retòrica del “model comercial de proximitat” cada dia s’assembla més a un d’aquells eslògans jocsfolkloralescs que amaguen la realitat.
André Gide solia repetir que “el món és allà on compre el pa i el vi de cada dia”. Les llibreries, els cafés, els cines i els teatres, les orxateries, els mercats de Russafa o del Cabanyal, i també els trinquets, són tan importants per a aquest model de ciutat com els forns i les botigues, auntèntiques xarxes de servici públic. El nostre principal capital social –i en bona part, sociolingüístic! Són, d’afegit, espais de gènesi i de difusió d’una opinió pública recolzada en la trobada física i el diàleg informal. No és debades que George Steiner defense “el carrer, el café i el mercat” com els espais de reproducció d’un cert model social europeu –i especialment mediterrani–, tan distint de l’americà, posem per cas, que ens arriba en forma de sèries de televisió, fast food i malls clònics. Una ciutat és també alguna cosa més que l’espai de l’especulació econòmica que s’amaga darrere de grans projectes. I ausades que a València en tenim: des del nou Mestalla a la Ciutat de les Ciències. Deixem-nos de deliris de grandesa d’una vegada per totes. València ha de ser una ciutat mediterrània en la qual la gent puga viure, passejar, comprar el pa o un llibre, i anar al teatre, al cinema i al trinquet amb naturalitat i a peu pla.
