El PSOE no sols no va avançar-hi posicions, sinó que fins i tot va retrocedir-hi, respecte el 2004: cinc punts menys a Madrid i un punt i mig menys al País Valencià. En canvi, al conjunt de l’estat els socialistes van créixer del 43,2% al 44,3%, tot passant de 164 diputats a 169. I Zapatero, ben enorgullit, se’n vantava a tort i a dret. “No en teniu ni idea”, els venia a dir a tots ells.
Discurs oficial a banda, a la cúpula dirigent del PSPV sempre va primar la idea que Zapatero no es preocupava gaire dels valencians. Ni tan sols el record juvenil dels estius a Santa Pola, no li despertava cap estima especial per una autonomia que considerava electoralment perduda. Així, va preferir de concentrar els esforços humans on la victòria sí que era plausible, mentre els esforços inversors no van anar més enllà d’un AVE i d’unes dessaladores tan oneroses com inevitables. Fou sobretot gràcies a això que la inversió de l’estat va augmentar al País Valencià, durant l’etapa socialista.
Amb Mariano Rajoy, la desinversió és fefaent. Als seus primers pressupostos, la caiguda va ser del 35%, i als segons, que es van conèixer ahir, la inversió cau d’un 8% addicional. Els valencians representen més del 10% de la població estatal, però l’any 2014 només rebran el 6,2% de la inversió global. Una altra gerra d’aigua freda, tot i les propostes lascives d’Alberto Fabra al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro.
Si Zapatero maltractava els valencians, els mètodes de Rajoy voregen el sadomasoquisme. Rendit a ell, però, el PPCV no bada boca –com els socialistes al seu dia– i comença a rumiar si el president espanyol no els tindrà mania. Ni l’any que va passar a València fent el servei militar ni la seua plaça de registrador de la propietat a Santa Pola, tampoc no desperten l’empatia de Rajoy. Potser ell també ha conclòs que les eleccions valencianes del 2015 estan perdudes i s’estima més de concentrar els esforços on sí que hi ha opcions de victòria. Fabra, vestit de cuir i estès al llit, encara espera la seua visita.
