En realitat, era un treball col·lectiu: un autodiagnòstic del grup públic RTVV en què van participar més de 100 treballadors d’aquella casa, ara tan estigmatitzats per diferents motius i amb diferents interessos. Un treball d’implicació col·lectiva en la marxa de RTVV i en l’elaboració d’un Pla Director que, segons proposava la tesi, hauria d’haver portat a la refundació del grup de comunicació i al seu redisseny en les dues esferes de l’empresa: com a tal empresa (pública, en aquest cas) i com a mitjà de comúnicació. La segona depén de la primera, no ens enganyem: del govern, del grau d’independència econòmica i fonts de finançament, del model de gestió i dels òrgans de control, etc. Al cap i a la fi, una empresa de comunicació és una empresa! Ací us en deixe l’enllaç pequè conste en l’acta (de defunció per assassinat de RTVV) i a la biblioteca virtual.
La crisi de l’empresa i la del sector audiovisual exigien una sèrie de mesures, articulades sobre un Pla Estratègic (PE) que en consideraren les diferents variables. Un PE que havia d’incloure un Pla Director (PD) i un Pla de Viabilitat (PV) econòmica i financera que, com a empresa pública, establira una comptabilitat analítica d’acord amb les missions de servei públic que les Corts li encomanaren.
S’imposava, com a conseqüència, un canvi en el model de RTVV. Però també una nova política de comunicació pública que transformara l’entorn comunicatiu en què RTVV havia de desplegar la seua activitat empresarial i informativa. En aquest sentit, enteníem que les Corts Valencianes havien d’autoimposar-se com a prioritat una nova legislació audiovisual, la primera fase de la qual havia de ser la promulgació d’una Llei de creació del Consell de l’Audiovisual Valencià; en segon lloc, una Llei de l’Audiovisual Valencià; i una tercera que incloguera la reforma del règim jurídic de RTVV (!). L’objectiu operatiu havia de ser la reordenació del sector per tal de garantir el compliment de la legislació europea, disposar d’una clara definició del servei públic i garantir-ne el desplegament en la societat digital amb tots els nous suports i plataformes. L’emergència de nous operadors i prestacions tecnològiques havien originat canvis que obligaven a reconstruir les bases jurídiques de la comunicació pública. Val a dir que era necessari reformar la radiotelevisió pública, però ni la privatització directa, amb el canvi d’accionaritat i titularitat, ni la indirecta relativa a la gestió de continguts o de serveis, com s’havia intentat en el passat, era el camí. S’havia de reformar la RTVV per a legitimar-la com a fórmula democratitzadora, capaç d’atendre les necessitats de la societat valenciana i enfortir, en el nou entorn, una comunicació capaç de fomentar els principis i valors que no garanteix el mercat. Un “model valencià” de televisió pública en relació amb la política industrial, tecnològica i cultural que complira els objectius fundacionals –integració social, econòmica i lingüística– i que esdevinguera factor d’incentivació de la indústria autòctona del sector, de l’altra.
Han passat 9 anys. Al País Valencià continua triomfant la política del matalafer: fer i desfer. Van tancar la RTVV. Les Corts continuen el seu camí cap a la invenció de la pólvora audiovisual. Els antics treballadors de RTVV ja no cobrem ni tan sols el subsidi de desocupació. El sector audiovisual valencià ha desaparegut pràcticament. Potser si en aquell moment, pense ara entre mi, ens hagueren fet cas als treballadors de RTVV no hauríem arribat en aquest punt de misèria audiovisual i cultural. Ja sé que la nostàlgia només comporta melangia i jo en fuig com el dimoni de la creu. Però vull que conste ací només perquè quede clar que els treballadors no som els culpables, sinó les víctimes primeres del tancament de RTVV. I perquè quede clar que, sabuts i sabudes sacerdotals al marge, els extreballadors de RTVV sabem quina ràdio i televisió públiques volíem i volem! Si als nostres governants els interessa o no la nostra aportació, això ja són figues d’un altre paner.
