RTVV a la Universitat de Nova York

Fa unes setmanes, vaig dirigir un seminari sobre Economia Política, Estructura de la comunicació i matèries connexes a la City University of New York (CUNY). Un curs ben profitós, gràcies a la disponibilitat intel·lectual d’un alumnat obert a les aportacions d’un professor estranger. Una actitud que valore especialment, atesa l’anomia que s’ha instal·lat a les nostres aules i l’enverinament dels debats públics.

Al Graduate Center, a la 5a Avinguda, enfront mateix de l’Empire State, els dies passaven densos però plàcids, atent a les exigències diàries d’un alumnat acostumat a discrepar com a mètode d’aprenentatge, a extraure el millor de l’interlocutor fent-lo treballar a destall. L’important, per damunt de tot, és la discussió que millora el bagatge cultural –de l’alumnat i també del professorat.

En aquell excitant context, vaig intentar aportar alguna perpectiva més o menys inèdita sobre les cultures i les llengües del món en un context de globalització galopant, de liberalització de mercats i de concentració empresarial. Ben mirat, la tendència cap a l’oligopoli és la característica més important d’aquesta fase del capitalisme i, per tant, de les indústries culturals d’ací i d’allà. El fet val per al mercat anglòfon, base cultural de la globalitzacó, per al de cultura hispana o per a les cultures europees no-hegemòniques, com ara la catalana. L’hegemonia dels EUA, el país dels meus alumnes, recolza sobre una estructura de la comunicació basada en la indústria hollywoodenca i les seues majors, les netwoks televisives –com l’ABC, la FOX, la CBS, l’NBC– i altres grans cadenes com ara l’HBO. El resultat és una aportació al PIB federal d’aquest sector per damunt de la indústria automobílística, poca broma! Un model d’economia cultural diferent a l’europeu, dividit en múltiples mercats estatals que, llevat de casos comptats com Islàndia i Portugal, no responen a les realitats culturals. El resultat és un neoimperialisme cultural i econòmic, conseqüència de l’hegemonia del free flow of comunication d’encuny nord-americà sobre l’excepcionalitat cultural (made in France) que alcem els europeus com a bandera de la diversitat.

Enmig de tot això, enraonant dels factors que influeixen en la viabilitat de les llengües i cultures, vam centrar el punt d’interès en les decisions polítiques –i els marcs normatius– que condicionen els contextos culturals. Al cap i a la fi, l’ordenament jurídic –i la política que se’n deriva– és un “sistema de seguretat” imprescindible en un món cada dia més segmentat i complex. Com sol ser habitual, el tema va derivar cap a les polítiques repressives, la persecució cultural i l’impacte de la censura (i la corresponent autocensura) com la primera causa dels “desequilibris informatius”: la primera mesura per a la creació de l’espiral del silenci de què parlava E. Noelle-Neuman a partir d’una lectura lúcida d’Alexis de Tocqueville en La democràcia a Amèrica. Un tema, el de la censura, difícil d’entendre per a un ciutadà americà, per al qual la llibertat d’expressió, reconeguda a la 1a Esmena de la Constitució, és la mare de totes les llibertats, i protegeix fins i tot la crema de la bandera o les manifestacions públiques del Ku Klux Klan. Un “mecanisme de seguretat”, d’altra banda, contra el “consentiment social” sobre el qual alerta des de fa anys Noam Chomsky.

Potser perquè el silenci és la censura màxima, un alumne va posar com a exemple d’aquesta pràctica el tancament de l’ERT, la radiotelevisió pública grega, una decisió emmarcada dins de les mesures d’austeritat imposades per la troika europea, dictada pel primer ministre grec, Antonis Samaras, l’11 de juny de 2013 –cosa que va provocar, d’afegit, que 2.600 treballadors perderen el lloc de treball. “Però”, hi va afegir de seguida un company, “la primera mesura d’Alexis Tsipras va ser la reobertura de l’ERT!”. “Per què?”, vaig gosar preguntar. “Per la necessitat d’explicar al poble grec la seua situació econòmica, les propostes de regeneració democràtica i econòmica de Syriza i els conflictes oberts amb les autoritats europees”, em va contestar ell mateix. El cas pujava d’interès, potser perquè es tractava d’una televisió estatal i també perquè la comunitat grega és molt important als EUA, vaig pensar entre mi. No podia traure’m del cap RTVV. Vaig connectar el meu ordinador i vaig punxar l’enllaç següent:

>

Van ser 8.09 minuts de silenci reverencial, atònits i incrèduls. Alguns es tapaven la cara i miraven entre els dits mentre jo intentava contenir un xanglot d’emoció que no havia tornat a sentir des d’aquell 29 de novembre allà a Burjassot, prompte en farà 24 mesos. En tallar-se la connexió abrúptament com aquell dia, només vaig escoltar un respectuós Oh, my God! Vaig alçar els ulls, vaig mirar la cara dels alumnes i només vaig encertar a dir: “demà continuem la classe a la mateixa hora.” Vaig recollir els meus artefactes didàctics i vaig baixar a la cafeteria a prendre un te verd reparador. Fora, a la 5ª Av., plovia. Se’m van acostar una alumna, em va donar les gràcies per la classe (!) i em va preguntar quan hi havia eleccions al meu país. “N’hi hagué fa un parell de mesos”, li vaig contestar amablement. “Les acabem de celebrar”, vaig insistir davant del seu silenci. “I ja han reobert la RTVV?”, em va inquir, expectant. “No, encara no”. “Però han guanyat els que estaven aquella nit al plató, veritat?”. “Sí, de sobra”, vaig continuar. “I per què no l’han obert?”, va rematar, desorientada.

– I don’t know, I don’t know …

Ens vam acomiadar a la manera europea, amb dues besades a les galtes, comportament poc habitual als EUA. En els baixos de l’Empire State, una pantalla enorme de televisió transmetia el Barça-Bayern Leverkusen. Perdíem 0-1. De sobte, Sergi Roberto va empatar, i Suárez va arreglar les coses.