El caldo de cultiu és l’idoni perquè qualle una figura populista i presumptament salvadora, alliberadora de tots els mals que afecten els ciutadans. Un messies que parle com creu que pensa la majoria del poble, capaç de posar-li la pell de gallina i d’esdevenir la gran sorpresa electoral. És l’hora d’algú que ja siga conegut, que no necessite presentacions prèvies, que tan sols haja de parar les mans i recollir els vots.
Si la fallida general haguera arribat vint anys enrere, José María Ruiz-Mateos, Jesús Gil o Mario Conde podrien haver capitalitzat aquest descontentament. Però el caos ens ha sobrevingut ara, dues décades més tard, i la persona en qüestió només pot ser Rosa Díez, la nostra Marine Le Pen.
La primera prové del socialisme basc, del marge esquerra del riu Nervión que tants líders obreristes ha aportat al PSOE; la segona és filla genètica i política del pare de l’extrema dreta francesa, l’hereva del racista i xenòfob Front Nacional (FN) que l’any 2002 fins i tot va superar la primera ronda de les presidencials. El pas del temps, però, ha apropat els seus discursos molt més que no ens hauríem imaginat.
El 2011, Marine Le Pen, ja erigida com a presidenta de l’FN i delerosa d’ampliar el segment de vot, va proclamar que “sigueu home o dona, heterosexual o homosexual, cristià, jueu, musulmà o no creient, primer de tot sou francès”, una evolució substantiva del discurs de la formació. Va fidelitzar el 17,9% dels electors: més de sis milions de vots, molts dels quals d’obrers.
Tot just el camí invers que ha seguit l’ex-consellera basca –d’un govern presidit pel PNB– Rosa Díez, si atenem l’editorial de la web d’UPyD de l’1 de febrer passat, titulat “L’hora de recuperar Espanya pels espanyols”, on s’assegura que “hi ha una eixida” al maremàgnum actual, perquè “encara que coste de creure, Espanya té futur”. “No és allò que els oportunistes i els vividors ens han fet creure”, continua, sinó que “es tracta de salvar allò essencial”. “Espanya no és cap altra cosa que els espanyols […], el conjunt de persones que l’habiten, que treballen, viuen i moren en ell, i en ocasions per ell […]. Espanya no és el PP, no és el PSOE ni IU, i encara menys el reguitzell de partits nacionalistes i regionalistes que ens envaeix […]. Espanya no és la seua Constitució, tot i necessitar una Constitució, però no aquesta”.
El partit de Rosa Díez acaba la missiva dient que són “un partit format per milers d’espanyols que volen recuperar el seu país”, i urgeix els ciutadans perquè “actuen”. “Deixem de veure el nostre veí com una amenaça perquè ens pensem que és de dretes o que és d’esquerres. L’amenaça, els responsables, són molt més amunt. Assumim la nostra pròpia responsabilitat, i no per flagel·lar-nos, sinó per sentir-nos novament els amos del nostre futur”.
Sembla la mort de la ideologia, però ben al contrari, és ideologia pura.
