Frans Hals, el pintor holandès del segle XVII més reconegut després de Rembrandt, va realitzar al llarg de la seua carrera una sèrie d’excepcionals retrats que mostren clarament aspectes significatius d’aquella societat. La ciutat de Haarlem on residia, a prop d’Amsterdam, un important centre de la manufactura tèxtil, havia experimentat, a l’igual que la resta de la república, un ràpid auge econòmic amb el que això suposava: negocis lucratius, abundància de béns, increment del comerç, especulació amb les mercaderies i una banca sense rival a Europa. En 1627, Hals va executar un retrat col·lectiu, El banquet dels oficials de la Companyia de Sant Jordi, en què apareix un grup de guàrdies cívics contents i plens d’energia. Pertanyen, com diu John Berger, a la primera de les generacions que es caracteritzarien per l’esperit modern de la iniciativa privada: no qüestionaven la usura dels banquers ni que els comerciants d’armes vengueren a la resta de països europeus en guerra, fins i tot als seus propis enemics. Confiats en el futur i la seua prosperitat eterna, aquests homes disfressats de soldats (en realitat, formaven part de clubs purament cerimonials en què participaven les famílies més riques i poderoses de la urbs), embriacs i eufòrics, brinden per l’amistat i fan ostentació de poder.
A partir de 1640, però, la tendència cap a la sobrietat que s’aprecia en les seues obres no s’adequa a la transformació general del gust, més luxós. El públic demana retrats més tranquil·litzadors des del punt de vista moral, retrats que presenten un caire més oficial, més burgés, més fals. Tanmateix, aquesta mena d’exigències no s’avenen amb el caràcter de l’artista, incapaç de defugir la veritable personalitat del model, motiu pel qual va anar perdent encàrrecs a poc a poc. En aquesta etapa, els quadres, ombrívols, revelen, gràcies a la seua penetrant mirada, veritables drames interiors.
Una evolució semblant, no quant a l’autoria, sinó quant als retratats, es pot seguir en les fotos de premsa que han immortalitzat a nombrosos polítics i empresaris valencians al llarg dels darrers vint anys. Tota una galeria de rostres i cossos que han passat de la satisfacció de l’èxit i la grandesa, més quimèrics que reals, a la tragèdia íntima de la decadència; del desbordament i la incontinència gestual, que arribava a l’obscenitat moltes vegades, a la mesura i, fins i tot, al desconcert i l’abatiment, quan no a al menyspreu envers els altres per la seua situació.
No sempre ha ocorregut aquesta transformació, és clar, ja que les actituds actuals continuen sent idèntiques en casos com el de l’oblidable Eduardo Zaplana, amb la seua insolència, les seues pressumptuoses maneres de galà de cinema, pagat i pretesament seductor, les seues gens dissimulades ànsies de riquesa; o en el de Carlos Fabra, tothora amb posat fatxenda i prepotent, sabedor que els seus dominis no es limiten al que la vista abasta i el càrrec permet, que l’activitat política és simplement un tràmit formal necessari per regnar al seu territori.
D’aquest extrem a l’oposat, trobem tota una gradació d’exemples en els quals els canvis resulten més evidents, només cal comparar fotos preses amb una certa distància temporal. Res a veure les darreres de Francisco Camps amb aquelles en què sovint, tot i el seu aspecte monacal, la manca de control facial i corporal en delata l’ambició i l’altivesa. Lluny queden també les més recents de Rita Barberà d’aquelles anteriors, eloqüents, rotundes, en què es manifesta tan segura d’ella mateixa, orgullosa, arrogant, èbria de poder, sempre desafiant. I què dir d’aquelles altres en les quals ixen junts i aquest comportament s’agreuja fins a aplegar al paroxisme: les corresponents a la visita del papa, les tan conegudes de la nit electoral de 2007, les de la volta al circuit de Xest amb el Ferrari, les dels grans esdeveniments…
Al final de la seua vida, Frans Hals va patir la pobresa extrema i va haver de provar la caritat oficial. En aquells durs anys, tanmateix, rep una comanda per pintar dos quadres, un dels regents i un altre de les regentes de l’Asil d’Ancians. Unes pintures fosques de les quals afirma John Berger que són “dues de les acusacions més severes que s’han pintat mai” (Mirar, 1980). Tant els homes com les dones pareixen convençuts que als residents de l’asil els manca la iniciativa i la rectitud moral que ells posseeixen en grau extrem. La seua hipocresia “no rau en el fet que donen sense sentir res, sinó més bé que mai no reconeixen l’odi permanentment allotjat sota les seues robes negres.” Segurament, ara, si haguérem de buscar una correspondència a aquest retrat col·lectiu no hauríem de fixar-nos en les imatges del govern autonòmic ni tampoc de l’estatal, meres titelles, sinó en les de la Comissió Europea i, especialment, en les del govern alemany encapçalat per Angela Merkel, les institucions que s’ocupen de la nostra tutela. Els seus membres són dignes successors dels puritans, estrictes, durs i austers homes i dones que va retratar Frans Hals en 1664.
