La rebotiga de la llibreria feia de cau protector de totes les revolucions i d’incubadora d’utopies necessàries. Hi vaig debutar el 1976, no recorde per invitació de qui. Molta barba, faldes de bambula, fum a manta i atmosfera de transcendència entre aquella colla d’amics de ca Rafa. Es tractava d’una reunió amb Joan Garcés, que havia estat secretari de Salvador Allende, per a explicar de primera mà el colp d’estat xilè de l’11 de setembre de 1973 i les complicitats internacions que l’havien fet possible. El col·loqui posterior, com era normal a l’època, va desviar-se per tota mena de matisos sobre l’alliberament nacional i de classe, que era el programa de mínims de l’època. Poc abans d’acabar-se la reunió, algú va demanar a Joan Garcés una valoració sobre el resultats del Congrés de Suresnes que el PSOE havia celebrat a París l’octubre del 1974. Garcés va explicar que a Suresnes s’havien produït dos fets de rellevància històrica per a les esquerres hispàniques. D’una banda, el canvi generacional dins del PSOE, ja que els joves de l’interior havien substituït els dirigents de l’exili. De l’altra, l’aliança entre els representants bascos, encapaçalats per Ramón Rubial, Eduardo López Albizu, Nicolás Redondo i Txiki Benegas, i el “grup dels sevillans”, en què destacaven tres joves que caldria seguir de prop: Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves. El fet, segons Garcés, condicionaria el model democràtic i territorial de l’estat espanyol, ja que relegava els “mediterranis” a posicions subalternes.
Ha passat molt de temps. A poc a poc, he sabut que els estudiosos de la Ciència Política discuteixen a les universitats i als think tanks sobre els factors que determinen l’èxit o el fracàs dels països. El llibre de Daron Acemoglu i James A. Robinson Por qué francasan los países n’ha esdevingut un clàssic. Complementàriament, Jared Diamond i Robert Kaplan, cadascú a la seua manera, insisteixen en la importància del component geogràfic per a contestar la mateixa pregunta. Entre nosaltres, Rafael-L. Ninyoles ja va insistir en El País Valencià a l’eix mediterrani (1992) en les interpretacions del país d’acord amb “les imbricacions dels espais culturals amb l’economia, l’articulació del territori i del sistema de ciutats en la nova construcció europea”.
Dins d’aquesta perspectiva “espacial”, els conceptes Eix mediterrani, Arc mediterrani, Euroregió, Corredor mediterrani o EURAM es fan servir sovint per a designar una àrea d’interessos comuns que, com ja assegurava Ninyoles en aquell llibre –publicat, precisament per Rafa Arnal!– comparteixen “la història d’unes estructures econòmiques que ens aproximen i d’unes actuacions polítiques i culturals que han tendit a subratllar-ne les divergències.” Al cap dels anys, veiem que, en la viabilitat de les societats, hi intervenen factors socioculturals, econòmics i polítics cada dia més complexos i interrelacionats. Però, també, que els elements geogràfics continuen a la base de qualsevol diagnòstic i eventual política pública. Els mateixos països de l’eix mediterrani (abans, Països Catalans) bé que ho hem aprés a força de falta d’inversions imprescindibles per a la nostra estructura productiva.
En aquest context, el canvi polític esdevingut prompte farà un any, tant a les Illes Balears com al País Valencià, ha obert, per exemple, un clima de reivindicacions inèdites davant de l’estat basades en el territori i les nostres característiques sociodemogràfiques. Els discursos de Francina Armengol i Ximo Puig són tota una novetat dins del PSOE que no puc sinó aplaudir. Però, paral·lelament, el PSOE “federal” es reafirma en una estratègia política i electoral condicionada per la conjunció d’interessos personals i col·lectius de Susana Díaz i Patxi López. La qual cosa, vés per on, evoca aquell Congrés de Suresnes i ens alerta d’una eventual reedició –40 anys després!– del pacte fundacional del PSOE postfranquista entre els dirigents bascos i el grup dels sevillans –ara, amb una sevillana de Triana.
Potser Rafa Arnal hauria de tornar a convocar Joan Garcés a la rebotiga de la Llibreria 9 d’Octubre de Tavernes Blanques i reprendre la reunió en el punt d’incredulitat que la vam deixar …
