Retorn a Dénia

Durant anys, he pagat la meitat dels meus impostos municipals a la ciutat de Dénia, a la Marina. Hi he viscut una part de l’any, entre la Mediterrània oberta, les serres de ressonàncies morisques i l’allau del turisme dièsel, el que camina molt i consumeix poc, en paraules d’un hostaler de la rodalia.

Des de la terrassa de casa, he observat el massís del Montgó –un promontori que separa Dénia i Xàbia– en tots els matisos i estacions. Acollidor i melancòlic amb la pluja de la tardor o castigat a l’estiu per una insolació cada dia més africana. Magnètic i omnipresent sempre, el Montgó presideix una comarca de destinació incerta, entre Benidorm i València, dos móns sovint aliens al país a què pertanyen històricament. Una comarca en transformació vertiginosa des que hi vam establir la nostra residència a temps parcial. «En sólo diez años”, va escriure el mestre Rafael Chirbes en un dels seus llibres situats a Dénia/Misent, “la propiedad ha dejado de ser de los pequeños campesinos y ha pasado a manos de una mafia compuesta por apenas media docena de constructores corruptos». «Todo lo que he plantado en estos últimos años no creo que dure mucho tiempo. Mi hijo se deshará de ello al día siguiente de mi entierro, olivos jóvenes que pronto serán chalets, urbanizaciones, campos de golf, escombreras, depósitos de residuos», diu un dels personatges de Chirbes.

He ascendit al Montgó per agradables sendes centenàries i camins de ferradura sense cap altre objectiu que la senda mateix. Des de dalt, he albirat, a ull d’ocell, al sud, el parc natural del Penyal d’Ifac i els penya-segats que agermanen geològicament aquesta comarca amb la Costa Brava, tan llunyana per als indígenes de visió limitada. Mar endins, he divisat l’illa d’Eivissa, de càlids però massa boiorosos records juvenils. El Montgó m’agrada a mig pal en dies de núvol gris i de temporal de llevant. I també descobert i senyorial els dies diàfans, que en aquesta part del globus terraqüi són la majoria. Des del terrat de casa, vaig observar impotent l’incendi del fatídic any 1999, que –ho recorde vívament!– em va enlluir en la cendra inculpadora i em va remoure en una impotència profunda que ja forma part de la manera de mirar la gestió pública del territori. Des d’aleshores, aquesta és la grandesa de la natura, he vist reverdir el Montgó contra el ponent abrasador que tot ho crema i la indecent pressió urbanística que el rodeja sense treva. Les faldes del Montgó, des de llavors, han estat terreny en disputa de les “famílies” constructores locals i alienes, sempre disposades a establir vincles d’interessos més o menys confessables que precisament Rafael Chirbes ha disseccionat amb el bisturí heretat de Balzac, Galdós i Clarín.

He tornat a Dénia fa uns dies, després de mesos d’absència indesitjada. Abans d’arribar-hi, he tornat a llegir “El tamaño de las cosas”, un capítol del llibre Mediterráneos de Chirbe, potser les pàgines més sentides que s’han escrit sobre aquesta ciutat d’origen grec i destinació incerta. El Montgó, com era de témer per la lògica desenrotllista, ha desaparegut de la que va ser durant anys la meua domèstica torre de guaitia, des de la qual, incrèdul, observe ara una redundant promoció d’apartaments de nova planta (¡sempre la nova planta!), revestits de marbres aparents i de taulell caravista –material, intel·ligents que són els constructors i els arquitectes, que multiplica els efectes del sol dins de les estances. «Una ciudad que crece”, remata en un altre llibre Chirbes, “como una constelación de tumores, metástasis que se multiplican, que engordan hasta juntarse unas con otras y formar ramificaciones que ocupan decenas de kilómetros; mitomas, arborescencias nerviosas, espesándose, compactándose cada vez más. Misent está al borde del abismo»

La versió del país del futur que Robert Kaplan va descriure en parlar dels Estats Units d’Amèrica ja és ací. Un país mutilat territorialment i paisatgística, immergit en la metàstasi constructora i una lletjor kitsch que tot ho amera.