Si bé la manipulació del llenguatge sempre ha estat una de les formes que ha emprat el poder per tergiversar la realitat i afavorir determinats interessos, ara, els qui l’ostenten estan assolint-ne unes fites difícils d’igualar. Entre els innombrables eufemismes que cada dia ens colpegen l’oïda i assetgen el nostre enteniment, n’hi han dos especialment que es repeteixen tothora i pertot arreu: emprendre i reinventar-se.

Del primer, els valencians n’hem dit habitualment mamprendre, que sona més contundent, de manera particular quan es tracta de manar (Mampreneu!), una actitud que els va a la perfecció a bona part dels qui ho tenen de seguit en la boca i que, al contrari del que prediquen, no han començat res de nou per iniciativa pròpia en la seua vida, menys encara quan les coses no van de cara. Amb el segon, pretenen incidir en la mateixa idea, és a dir, iniciar una ocupació, en aquest cas diferent a l’anterior perduda, tot i que atorgant-li una aureola d’imaginació i creativitat que suplisca la falta de recursos i finançament.

La setmana passada, en un programa de ràdio en què es tractava aquest assumpte, es van poder escoltar les experiències d’una arquitecta convertida en venedora ambulant de samarretes pintades a mà, un botiguer que fa de pallasso mal pagat en coneguts actes socials, un oficial de la construcció que recull bosses de fem a domicili, una enginyera industrial que arregla roba usada, i un biòleg que recupera i ven mobles vintage, entre unes quantes més d’aquesta índole. Un grapat de noves oportunitats a l’abast de qualsevol sorgides sota els auspicis d’una colla de polítics i adlàters l’única pretensió dels quals consisteix a perpetuar-se en els seus càrrecs. Que es reinventen els altres.

Cal que hi parem atenció, però, ja que aquest verb en pressuposa un altre, inventar-se, que, segons el diccionari, significa “fer semblar real o veritable una cosa que no ho és”, i que, per tant, ens trasllada a l’àmbit de la falsedat o la ficció, una qüestió gens fútil atès que ens situa en l’escenari just, el del seu joc. Si acomplir el que se’ns demana implica repetir una acció, haurem d’inferir que abans ja havíem viscut una falsedat o una ficció i que ara hem de dur-ne a terme una altra amb la intenció que seguim jugant-hi. Joan Garí -tot fent referència a Jean Baudrillard-, apunta que “la regla –la regla del joc, naturalment- és un encís, una il·lusió i, a diferència de la llei no té cap finalitat. Només garantir que el joc continue” (Un cristall habitat, 1999).

Reinventeu-vos!, perquè el sistema ja s’està reinventant, havia creat una farsa i n’està posant en marxa una altra. Reinventeu-vos!, perquè tant shi val el que us pensàreu que éreu, doncs era fals. Reinventeu-vos!, perquè la impostura, que els qui dominen la partida practiquen des del principi, constitueix l’única possibilitat de sobreviure en l’engany.

Deia Fuster que “vivim d’il·lusions que, per paradoxa, són reals: tangibles, útils, material quotidià de compra-venda… Només hi ha la compra-venda. El pa, el pasten, el fenyen, el couen, i esdevé, de seguida, una mercaderia. Mengem mercaderia, no pa. La il·lusió és nutritiva, però il·lusió … La realitat s’ha convertit en una transparència de fantasmagories. Superposem una realitat a l’altra, i la fal·làcia s’hi confirma… En última instància tot fa gust de dolor. O de diners.” (Sagitari, 1985) I, en aquesta comèdia per a uns quants, això som la resta, mercaderia. Potser per aquest motiu, si més no, caldria que férem ús de la forma verbal no pronominal, inventar, una de les accepcions de la qual: “trobar, descobrir, fer una cosa nova, no coneguda abans, a força d’estudi, d’enginy”, ens podria donar la clau sempre que tinguem la convicció que existeixen alternatives a les imposicions que ara ens ofeguen. Imaginem un futur col·lectiu, no només individual, perquè, enfront, alguns altres estan ideant-lo per nosaltres, i no és el millor per a la majoria.

Entretant, i per evitar que ens hi posem, omplin tots els espais al seu abast de paraules buides que adormen el nostre pensament i la nostra capacitat de reacció. Dissortadament, tornant a Fuster, “hi admirem, més que la doctrina o la intenció, la vèrbola” i “els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no aspiren a manar: s’acontenten de parlar, de xerrar… a la plaça, a l’àgora, al fòrum”, a la xarxes socials, hauríem d’afegir avui, “amb acudits i xafarderies, que el dèspota deixa córrer amb paternal indulgència… Parlar –parlar a la plaça- és la nostra màxima il·lusió. Com a dictadors o com a dictats, els mediterranis volem parlar” (Diccionari per a ociosos, 1964). Canvieu dèspota i dictadors pels mots que al vostre parer més s’adeqüen a la manera de governar en l’actualitat, i trobareu poques diferències. Nosaltres xarrem i el poder -els mercaders- actua sense contemplacions.

Comparteix

Icona de pantalla completa