Dissabte passat, al Santiago Bernabéu, amb Mariano Rajoy presidint la llotja del règim, el Barça es va presentar amb Messi a la banqueta. El Madrid va eixir com el bou embolat quan li tallen la corda: excitat i impacient. Però el Barça va traure el manual de Pep Guardiola del baül de la memòria i es va escaquejar de l’escomesa amagant la pilota per tots els racons del camp. Com aquell dia del 2-6 germinal, el Barça va plantejar un partit cartesià, de toc metòdic i exacte, sense oblidar ni un pam del rectangle de joc. Bravo, urgències a banda, es va situar de defensa lliure per darrere dels centrals en línia, els quals, alhora, marcaven territori quatre metres a l’esquena dels laterals. Els nostàlgics de Xavi dubtàvem si la maquinària funcionaria sense l’oficial en cap. Però Busquets, el polp de la zona ampla, agranava les embrazides blanques i governava l’equilàter invertit que compartia amb Rakitic i Iniesta. Sergi Roberto, més cregut que mai, complia fil per agulla el paper d’Alves en aquell 2-6, quan Guardiola va situar Puyol de defensa dret i Alves per davant seu com a lateral de llança –mig defensa quan Cristiano es desdoblava per l’esquerra, mig extrem quan el Barça eixia al contracolp gràcies que el portugués, que treballa per compte propi, és incapaç de seguir l’adversari. Guardiola, perspicaç, ho va encertar de ple i Luis Enrique va encomanar la mateixa tasca al versàtil Sergi Roberto. La doble tenalla al carril de la dreta alliberava Rakitic de molts metres de recorregut, cosa que li permetia establir un doble pivot amb Busquets a la manera de Xavi-Cocu. Una varietat tàctica –activada quan el Madrid prenia la pilota– que deixava un panorama de llibertat creativa a Iniesta. Sublim com feia temps, don Andrés (el mestre Puyal dixit) connectava com volia amb Neymar –el qual, sense Messi al camp, s’ha convençut que és el segon millor jugador del món. L’absència del Puça permet una llibertat a Neymar que haurien de fer reflexionar Luis Enrique sobre com situar la parella d’or perquè Neymar s’allibere del pensament únic que va condicionar Henry, Ibra o Villa: buscar Messi desesperadament.
El domini de l’espai va fructificar als deu minuts. Vora dos minuts de possessió milimètrica, amb els madridistes com ànimes en pena sobre la gespa, mirant els blaugranes jugar a conillets d’amagar amb la pilota i ballar-los en la cara a ritme de Guardiola’s old style. 37 passades ininterropudes, cosides a la botes blaugranes, amb un únic rebuig, i mal fet, de l’intel·lectual Sergio Ramos, el qual, per cert, hauria d’haver expulsat l’àrbitre al primer minut per agressió made Kung Fu sobre Suárez. Des de la porteria de Bravo, passant pels peus Alves i Rakitic fins Sergi Roberto que, en compte de tornar a tocar-la en rogle, com segurament esperaven els jugadors-espectadors del Madrid, va esprintar cara als centrals i va buscar l’assistència al solista Suárez, el qual, amb una rematada amb l’exterior del peu, made in Cruyff, va enviar l’esfèrica a la soca del pal, allà on no por arribar Keylor Navas ni cap altre porter. Un gol que, en realitat, és la metàfora del partit. Domini territorial, swing a ritme del duo entre el polp i Iniesta i execució letal a càrrec dels líders de la banda. El 0-2 va eixir d’una preciosa assistència d’Iniesta a Neymar i el tercer a l’inrevés, amb un toc virtuós del brasiler i un acabat de don Andrés que ens va recordar la famosa castanya del manxec contra el Chelsea en Stamford Bridge, aquell dia amb Messi d’assistent, i una final de la Champions en joc. En la segona part, amb Messi ja passejant per la gespa del Bernabéu, només faltava signar la magnitud de la tragèdia madridista a la cara de Florentino i Rajoy. En resum: 0-4, i creixent.
El futbol és –i que siga per molts anys!– camp de batalles simbòliques entre ciutats i països. La derrota madridista ompli les alforges catalanes d’orgull patri en vespres electorals i un context de xoc de legitimitats nacionals i d’intervencions polítiques dels comptes públics de la Generalitat. Rajoy ho sabia tot això; i per aquesta causa havia reservat cadira de braços a la llotja de Florentino Pérez, el màxim representant d’un empresariat que marca l’ordre del dia del govern des de fa dècades. Un empresariat que fa servir aquesta llotja com un espai d’amistats perilloses en què Florentino, amo i senyor del grup empresarial ACS –primer grup constructor d’Espanya i tercer d’Europa– amaneix amb oli i sal els diversos ingredients dels negocis compartits. En paral·lel, ha construït un imperi on quasi no s’amaga el sol i que hem patit en carn pròpia al Fòrum de les Cultures de Barcelona, l’Hospital La Fe de València o Castor a Vinaròs –amb indemitzacions de 1.350 milions a càrrec de vostè i jo mateix, amable lector. En la seua primera època al capdavant del Reial Madrid, Florentino ja va construir una galàxia de futbolistes mediàtics i va executar el “pelotazo” immobiliari més gran de l’Europa Occidental, amb la requalificació dels terrenys de la ciutat esportiva. Finalment, va convertir-se en el primer accionista de RETEVISIÓN, l’empresa que distribuïa el senyal televisiu per tota la península. De la mà dels socis de La Caixa –ai!–, Retevisión va rebatejar-se com ABERTIS i sota aquesta marca –això deu ser la tercera via!– van controlar també el negoci dels peatges de les autopistes que patim a l’eix mediterrani –abans, Països Catalans. Ara fa un parell d’anys, la necessitat de líquiditat va fer que Florentino venera aquestes accions a la mateixa CAIXA, sempre sol·lícita. Mentrestant, ACS havia comprat DRAGADOS, el seu màxim competidor en obra pública, i havia aconseguit un situació quasi monopolística al sector. Unión Fenosa o Iberdrola també són, en part, algunes de les seues joies. Unes joies, segons explica la premsa del cor, que no han estat suficients per conquerir Isabel Preysler, la gran dama del capitalisme espanyol, que s’ha estimat més el glamur literari de Vargas Llosa que no el compte de resutats de Floren.
Quan l’àrbitre va donar per bo el 0-4, el Bernabéu, implacable en la derrota, va tronar i rellampegar com l’oracle de Delfos en dia de tempesta d’agost: “Florentino dimisión, Florentino, dimisión”. Des de l’Infern de Massalfassar, enmig de l’horta de València, vaig notar vida al cos com feia temps que no experimentava! Mai li ho agrairem prou al Barça! Imaginem només per un minut un resultat contrari, amb Florentino i Rajoy allà plantats, amb l’himne del Madrid al vent, i valorarem en la seua justa mida la victòria terapèutica del Barça. No vull ni pensar-ho. Derrotat i sotmès l’exèrcit merenga, la nostra vida té els mateixos problemas i entrebancs que divendres passat. Però si haguérem perdut, en tindria un de més. L’aliança de les tropes constructores i l’Espanya negra de Rajoy ens hauria pixat des de totes les cadenes televisives de la galaxia espanyola, amb perdó per la redundància. Com va dir fa anys Saporta –gran espanyol i, per tant, gran madridista–, “el Reial Madrid és i ha estat polític. Ha estat sempre tan poderós per estar al servei de la columna vertebral de l’estat. Quan es fundà el 1902 respectava Alfons XIII, en el 31 la República, en el 39 el Generalíssim, i ara respecta Sa Majestat Joan Carles. Perquè és un club disciplinat i acata amb lleialtat la institució que dirigeix la nació.” Per això mateix, amb el 0-4, nosaltres, animetes del cel, celebrem una victòria social i política que va molt més enllà de la humiliació esportiva. Conscients, però, que les victòries simbòliques solen ser –Adler a la mà– sublimacions compensatòries. Siga com vulga, que nos quiten lo bailao!
