Rafael Vallbona, de content a enganyat

Una migdiada d’agost Rafa Vallbona potser va somiar que engegava la televisió i descobria que el món s’havia tornat tot de color sépia, convertit en una successió infinita d’imatges borroses passant lentament amb els acords de l’estrident sintonia del No-Do de fons, un món d’ombres, de memòria enganyosa i esperances incertes com ho va ser el d’ell, -el nostre- ara fa més de quaranta anys. Probablement, aquell somni, si de cas el va tenir, li va deixar mal cos i unes ganes terribles de muntar la seua bicicleta alada i envolar-se envers el punt més remot d’un nord mític que necessitem creure que existeix per tal de no morir de melangia.

Estic completament segur que no és aquest el somni que explica als seus joves, els mateixos als qui ensenya els rudiments de l’ofici de periodista. Uns xicots que han crescut en el confortable àmbit de l’autoengany com insectes desprevinguts en una teranyina que no encerten a veure, cruelment incapacitats per encaixar el fracàs per insignificant i nodridor que siga, enganxats a l’opi d’una autoestima falsa, criats per uns pares amb unes enormes dificultats per diagnosticar la tumoració del present, per recordar exactament d’on venien, incapaços també d’assumir que, inevitablement, tots ells moriran deixant els seus fills al caire d’un abisme.

Jo crec que Vallbona els parla excitadament, mirant-se’ls de fit a fit des de darrere dels vidres de les seues grosses ulleres de savi, sobre els pits alegres i dolços com maduixots del Maresme d’aquella xicota que tal vegada va conèixer al Canet Rock de 1975, de l’insigne pet de coloraines d’un Pau Riba assilvestrat, de l’espectre infantil de Sisa sobre un escenari en penombres, de les trompetes d’haixís de l’Orquestra Plateria, dels tremolins de mort del dictador aquell calorós estiu, de la seua olor fètida de cadàver encara tebi i el seu cabet trencadís com una figureta de porcellana… Vallbona els parla de tot això amb la mala llet còsmica del qui sap que ha estat estafat. Tot plegat, el futur, vist a peu d’aquella platja d’estels i orgia havia de ser tota una altra cosa, calia que fos una altra cosa i no pas un grotesc simulacre. Ara mateix, hui, podem dissimular tant com vulguem però el nostre món més immediat mai no ha estat allò que ens havíem promès. El nostre món trontolla, amenaça en esclatar i partir-nos en dos en la seua violenta deflagració.

Escriu Vallbona sobre la Transició -o la Transacció- en el seu llibre De contents a enganyats. Ara que tenim cinquanta anys: “Aquell sistema que ens havia de situar en el present i en el futur és un trasto inútil que ja no respon a les necessitats de la gent ni dels temps i ha generat monstruositats com una corrupció política global, una estructura econòmica tercermundista de capitalisme per als amics, la ingerència total del poder executiu en el judicial, una monarquia inepta i sense prestigi, una desigualtat territorial insostenible políticament i econòmica, l’absoluta falta de respecte per les minories culturals, el manteniment de l’estatus quo absolutista de l’Església catòlica, i la impossibilitat que ni catalans ni bascos encaixen en el model d’estat fonamentat en el segle XIX, però pensat per al segle XXI i tots els segles dels segles amén”.

Un migdia ennuvolat i xafogós de primavera li pregunte a Vallbona com creu que acabarà tot això. Quan ho faig encara no li han tallat les venes a Grècia i Rajoy continua unflant les galtes i sense poder controlar el moviment dels seus ulls ben bé com si fos el ninot d’un ventríloc, mentre els carrers se li omplen de desnonats i oportunistes, de misèria i bogeria. Estem dinant a L’Havana, la del carrer Lleó d’El Raval de Barcelona. Vallbona aleshores em mira amb un punt de sornegueria, tot seguit es fixa en el seu plat de navalles a la brasa i saliveja. Després, fa un glop llarg de vi encara i, finalment, alça de muscles. I ell que cony sap. Clar. Ningú no sap que passarà. Ni ell, ni la parella de jubilats que es cruspeixen unes carxofes arrebossades al nostre costat, ni el venedor a domicili que apura una canya al taulell sense deixar de mirar-se el rellotge, ni la mestressa, ningú no ho sap…

^{Rafael Vallbona. Foto: Ana Portnoy.}

L’única convicció que té l’escriptor és que aquest present és una condemna i que necessàriament cal cartografiar la memòria, fer un mapa del que ens ha passat aquests darrers cinquanta anys a fi d’evitar no caure en la temptació moderna de la memòria de peix, disfressada -diu malacarós- de teràpia o de tàctica política. Una memòria, afirma, esquifida que ens fa dèbils i curts d’enteniment.

Francesc Viadel