Rafael Chirbes ha mort amb una lucidesa que no feia sinó crèixer, convertit finalment en un escriptor de referència, amb una millora creixent i incontestable llibre rere llibre. Des d’aquell iniciàtic Mimoun fins a les monumentals Crematorio i En la orilla, dos obres que mereixerien passar a l’olimp literari –si és que n’hi ha! Però Chirbes, abans d’arribar a aquests títols tan coneguts, ha estat el cronista literari de les generacions del tardofranquisme i la xarlotà de la transició política espanyola, de la traïció a la memòria republicana i de l’embogiment d’una part de les elits dites democràtiques. Potser per la seua visió crua de la literatura i de les nostres misèries generacionals, llibres com La larga marcha (1996), La caída de Madrid (2000) i Los viejos amigos (2003) –una trilogia que abasta des de la postguerra fins a la transició– no van tenir ací l’acollida que es mereixien, mentre esdevenien obres de culte a Alemanya o Àustria. La crítica espanyola independent l’ha valorat amb justícia, això és cert. Però els mitjans de comunicació, començant pels valencians, sempre el van menytenir fins fa no-res. De fet, ha estat un escriptor bastant desconegut al País Valencià malgrat la seua residència a Beniarbeig i haver escrit algunes de les pàgines més sentides i emotives sobre ciutats com València o Dénia.
En efecte, a banda de gran assagista i novel·lista, i vostès em perdonaran la distinció caduca, Rafael Chirbes ha estat un mestre de la literatura de viatges i també de la bona taula associada als llocs que visitava i de què escrivia. Potser per això en Por cuenta propia dedica un excel·lent assaig a Manuel Vázquez Montalbán, peça que els recomane vívament. Redactor de la revista Sobremesa, Chirbes va recollir alguns dels seus reportatges sobre ciutats d’arreu el món en El viajero sedentario. Ciudades (Anagrama), un llibre imprescindible per als tocats per la dèria de la literatura i el desplaçament físic. “El hombre siempre se ha sentido fascinado por mirar fuera, por ver cómo transcurren vidas ajenas y mundos diferentes al nuestro”, hi explica amb saviesa. Complementàriament, Istambul, Venècia, el Caire o València constitueixen els Mediterráneos de Chirbes (Ed. Debate), un altre aplec descrits viatjats, ara sota l’ombra protectora de F. Braudel. Després de 40 anys “fugint de ser valencià”, segons una confessió que jo subscric amb ràbia després del seu traspàs, Chirbes va elaborar la pròpia pàtria literària alimentant una identitat oberta en què hi ha lloc per a l’herència cultural, i també per a les enriquidores aportacions d’altres veus i d’altres àmbits.
Entre les càlides pàgines del mediterrani de Chirbes, el lector trobarà una preciosa “Añoranza de alguna parte” en què l’autor homenatja el Mercat Central de València. De la mà de la seua àvia i de la lectura d’Arroz y tartana, de Blasco Ibáñez, Chirbes eleva aquest escenari a categoria de rebost de la memòria popular valenciana més encarnada. Si el lector vol completar la visió de la nostra capital, haurà de llegir “Valencia. La Malquerida” (dins d’El viajero sedentario), per a un servidor, el millor text de periodisme literari dedicat mai a València. En algun lloc que ara no tinc temps de buscar, vaig escriure que una ciutat són també són les seues cançons, les seues novel·les, les seus pel·lícules. Barcelona té una àmplia gamma de relators i recreadors. Des de La Plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, a La la ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza i tots els registres de Juan Marsé. Nova York és al mateix temps La foguera de les vanitats, de Tom Wolfe, el Manhattan de Woody Allen o el Taxi Driver de Martin Scorsese. París és Honoré de Balzac, Émile Zola o les investigacions de Maigret. València, de gran tradició piròmana, tendeix a cremar els seus intel·lectuals en actes inquisitorials més o menys metafòrics. Però Joan Fuster ja va aprofitar el foc per a autoretratar-nos en Combustible per a falles. Rafael Chirbes, per la seua banda, ha dibuixat les nostres misèries individuals i col·lectives millor que ningú. Ha estat el relator de les nostres ombres més fosques i recòndites.
Crematorio i En la orilla, els darrers llibres de Chirbes, són dos monuments literaris alçats sobre les misèries de l’especulació immobiliària de la nostra costa i els efectes sobre els microcosmos personals. Sense retòriques, Chirbes esdevé en aquest dos volums un mestre –un centaure d’historiador contemporani i sociòleg– en la dissecció de la doble moral imperant entre la majoria dels ciutadans. Una doble moral que l’autor –gens moralista– retrata com la post de salvació d’un món sense ideals cívics ni valors forts. Amb Crematorio va rebre el Premio de la Crítica 2008. “Si miro hacia atrás, me doy cuenta de que, en mis libros, he contado la biografía de una generación”, va declarar en aquells dies. Potser per això mateix Chirbes és una lectura incòmoda, l’espill en què molts de nosaltres no volem mirar-nos.
En la la Fira del llibre de València de l’any passat, Chirbes va presentar, acompanyat del seu amic Alfons Cervera, el seu llibre En la orilla. El meu amic Ximo Burgos i jo érem en primera fila. Ximo es va acostar perquè Chirbes li’l dedicara i li va preguntar, si no ho recorde malament, si nos ens quedava res de bo en aquesta societat i si hi havia alguna possibilitat de futur. Chirbes, seré, li va escriure la següent dedicatòria: “A Ximo, que busca una esperanza y la tiene en si mismo”. Un testament cívic i literari rigorós, que cal (re)llegir.
