Però com si la història, el karma o Déu nostre senyor volguera compensar-nos per tanta indignitat, el mateix dia o, més ben dit, la mateixa nit del 9 al 10 de novembre de l’any 1989, els veïns i les veïnes de Berlín començaren a enderrocar el mur de la vergonya, amb les mans, si no disposaven d’una ferramenta millor. Aquella nit va caure la muralla de 120 quilòmetres que, des del dia 13 d’agost de 1961, partia en dos el món, simbolitzat per la bella ciutat de Berlín.
Per a moltes persones de trellat, l’enderrocament del mur de Berlín va representar la consolidació de la ‘perestroika’ i el triomf –definitiu?– del capitalisme. Eric Hobsbawm, un dels meus historiadors de capçalera, marxista ortodox i lector de Fuster i Reglà, ho va certificar en definir el segle xx com ‘un segle curt’, perquè havia començat amb la Primera Guerra Mundial, l’any 14, i acabava l’any 1989, amb el fracàs estrepitós del comunisme com a sistema de govern i l’alegria innocent de moltes persones que celebraven el triomf de la llibertat, sense imaginar que tot allò era la llavor de la ‘crisi’ que estem menjant-nos ara.
Però encara que les dues dates esmentades són transcendentals per a la història de la humanitat, la que més afecta els valencians és molt més pròxima: el dia 9 de novembre de l’any passat.
Aquell dia, el catalans tingueren l’oportunitat de votar, en un referèndum que no valia, si volien que Catalunya fóra un estat i si anhelaven que aquell estat, a més, fóra independent. Hi ha qui diu que els cervells del ‘procés’ triaren el dia 9 de novembre perquè era el 25é aniversari de la caiguda del mur de Berlín, encara que també hi ha qui assegura que va ser una casualitat, que els assessors saberen aprofitar. Siga com siga, el cas és que els promotors del referèndum no es cansaven de repetir, durant la campanya, que “els catalans també podem enderrocar el mur”.
Tots sabem que alguns valencians, pocs per ara, senten com a propi el ‘procés’ i s’alegren dels progressos dels nostres veïns del nord, com les persones innocents del segle passat s’alegraven de la caiguda del mur, sense sospitar-ne les conseqüències. Però, tots som també conscients que la prioritat dels valencians és consolidar un govern progressista que no cobre el tres per cent per res, que no tinga ‘amiguitos del alma’, que no compte euros per acabar declarant ‘dos milions de peles’ o que no necessite traductores romaneses per viatjar a Benicull, si volem que el territori on vivim esdevinga el País Valencià i deixe de ser una comunitat levantina, en mans dels fills o dels néts dels col·laboracionistes que s’enriquiren gràcies a la dictadura. I, per dur endavant aquest projecte, crec que no podem comptar, per ara, amb la col·laboració de la immensa majoria de catalans.
No seré jo qui qüestione el dret dels pobles a decidir què volen ser o com volen organitzar-se; però em fa la impressió que aquell eslògan del mur no era gens adequat, perquè cau pel seu pes que l’hipotètic procés d’independència de Catalunya, liderat per Artus Mas i Convergència, que no són precisament d’esquerres, no tombarà cap mur. Si de cas, n’aixecarà alguns: els qui separaran Catalunya dels territoris que, junts, sí que constitueixen un país.
