Per aquell temps, els antics territoris de la Corona d’Aragó llanguien, immersos en una guerra que no els permetia progressar econòmicament i que havia anat esborrant, sistemàticament, els vincles culturals que els unien. La mar, que era la millor via comercial, estava eriçada de vaixells de guerra i de corsaris i, mentrestant, Castella havia assolit un domini tan clar a la península que, molt abans dels decrets de Nova Planta, molts escriptors valencians que volien “ser algú” en la cort, ja havien canviat de llengua.
Uns quants anys abans, Marc Antoni Ortí es queixava de la situació i recordava que, quan ell era jove, si en les juntes de la ciutat algú parlava castellà, tots s’enfadaven i li retreien que no parlara la seua llengua. Com passa ara mateix, Ortí lamentava que hi havia subjectes que basaven tota la seua autoritat en el fet que només parlaven castellà. I com a tots ens agrada que ens facen l’aleta, que ens lloen o, dit en llengua vulgar, que ens llepen el cul, aquells llepons no sols progressaven, sinó que, una volta “col·locats”, impedien el progrés i la difusió de les obres dels qui no s’inclinaven davant del poder.
Gregori Maians va ser víctima d’aquelles intrigues quan va exercir, només uns pocs anys, de catedràtic de Dret Justinià a la Universitat de València. Els botiflers i els jesuïtes, que volien monopolitzar l’educació, li feren la vida impossible, no sol per les seues idees i la seua forma de divulgar-les, sinó també perquè son pare i molts dels seus parents havien estat austriacistes declarats i els vencedors no els ho perdonaven.
Angoixat, Maians somiava a ser bibliotecari a Viena, però només va poder anar a Madrid, on va viure sis anys, sempre treballant febrilment i sempre vigilat, censurat i menyspreat sense pietat, fins que va ser acusat d’antiespanyol per haver criticat les obres d’espanyols considerats il·lustres i la manera de funcionar d’algunes institucions.
Maians argumentava que en la interpretació del passat no valia per a res el sentiment i que la difusió de la veritat era la major prova d’amor a la nació. Una nació que, per a ell, ja era Espanya. Per això, probablement, Voltaire ha deixat escrit que les úniques obres d’autor espanyol que havia llegit amb interés i amb plaer eren les de Maians. I per això, sens dubte, els mediocres l’envejaven i tractaven de silenciar-lo.
A pesar de tot, després d’haver passat uns anys retirat a Oliva, amb greus problemes econòmics, els amics influents de Maians aconseguiren que l’ajuntament de València li facilitara un càrrec vitalici: alcalde de casa y corte, una institució castellana que incloïa una “pagueta” i no exigia gaire dedicació.
Però, abans de morir a València, l’any 1781, Maians encara es va emportar l’últim disgust: en l’àmbit de les reformes promogudes pels ministres de Carles III, li encarregaren un Informe sobre los estudios, destinat a reformar els estudis universitaris; però els rectors s’encarregaren de silenciar, desvirtuar i, finalment oblidar aquell informe que consideraven massa modern.
Per sort, l’obra de Maians està a disposició dels estudiosos, gràcies al doctor Vicent Peset, a l’erudit Antoni Mestre i a l’ajuntament d’Oliva, que han estudiat i editat l’obra del principal il·lustrat valencià, que inclou, per exemple, la primera biografia de Cervantes; un llibre que no rescataran de l’oblit els llepaculs responsables del quart centenari de l’escriptor… Des del meu punt de vista, la revenja dels botiflers ja dura una miqueta massa.
