A mitjan segle passat, els bancs del Regne Unit aprofitaven aquestes dates per a fer balanç, abans de fer vacances. I aquesta circumstància, l’aprofitaren Bruce Reynolds, Ronald Biggs, Gordon Goody i una vintena de còmplices més, per a perpetrar aquell colp ben planificat i ben executat però amb un mal final.
El dia 8 d’agost de 1963, de matinada, aquells homes que s’havien conegut en alguna presó i havien tingut molta paciència per a planificar el colp, s’emportaren més de dos milions i mig de lliures d’aquell temps, que eren una fortuna, encara que, després de molts peripècies, van ser descoberts i la majoria passaren uns quants anys a la presó, abans de passar per algun cirurgià, canviar-se de cares i de domicilis i viure una vida plàcida al Canadà, Brasil o Mojácar…
Ara, la peripècia històrica més digna de convertir-se en novel·la negra, la va protagonitzar, uns anys després, Richard Nixon, que tal dia com hui de l’any 1974, obligat a dimitir, va pronunciar un discurs memorable de comiat que començava: “Mymotherwas a saint…” (Ma mare era una santa…).
Tot havia començat a les oficines del Partit Demòcrata del Estats Units, a Watergate, quan van desaparéixer uns documents comprometedors per a Nixon, que havia estat elegit l’any 1968, en plena efervescència civil contra la guerra de Vietnam, i preparava la reelecció amb uns mètodes que els membres del Partit Popular espanyol coneixen molt bé: assetjar els rivals polítics i els personatges incòmodes amb agents de la CIA i del FBI, en nom de l’anticomunisme, una excusa que, ara i ací, és absolutament equiparable a la unitat d’Espanya o l’amenaça del populisme…
Els homes que assaltaren el tren de Glasgow, sense disparar ni un sol tret i sense recórrer a la violència, es convertiren en herois populars, en bandolers de llegenda, admirats per la gent i glorificats per la premsa. Nixon, als Estats Units, ni tan sols va poder continuar exercint d’advocat, perquè li ho prohibiren, encara que mai no va pagar els delictes que havia comés, sinó que es va retirar a viure una vida plàcida en algun lloc de l’Amèrica profunda, la que ara votarà Donald Trump.
Ací, els personatges que han intentat desprestigiar o convertir en delinqüents els rivals polítics, continuen exercint els seus càrrecs, amb uns jornals de sàtrapa, sense que ni la premsa, ni la justícia, ni els electors els hagen exigit mai ni tan sols un signe de penediment, de contrició, ni, menys encara, de redempció…
Si la novel·la negra fóra la millor manera de promoure la lectura, d’aconseguir que les vendes de llibres augmentaren i que les editorials i els escriptors tornaren a ocupar un lloc central en la nostra cultura, qualsevol persona amb una certa capacitat per a contar històries té un viver en la política contemporània: les peripècies dels deixebles de Zaplana, del Curita, de Rita, de Jordi Pujol i la seua família nombrosa, de Millet i els seus socis al Palau de la Música, de Cotino i el seu germà, dels xulos de Bárcenas, Rato o Bielsa, adobades amb aparicions marianes, àngels de la guarda, conversions al budisme, gravacions i discos durs que es perden, senyores amb la cabellera cardada i els llavis tatuats, viatges a paradisos fiscals o festes amb traductores romaneses i ratlles interminables de coca, ja que no han servit per a netejar el món de delinqüents, servirien, almenys, per ajudar-nos a passar unes hores divertides quan la calor convida al dolce far niente.
