Aquell any, la collita de gent imprescindible per a comprendre la nostra història recent va ser memorable. Per esmentar-ne només alguns exemples, a pesar de la fam i de la por, que no convidaven a perpetuar l’espècie, també van nàixer Janis Joplin, Serrat, Pablo Milanés, Igancio Ramonet o Eduardo Mendoza: gent de trellat i de pes en diversos àmbits de la cultura i del compromís polític.
Alcoi, per aquell temps, era una ciutat tan trista que el pare d’Isabel-Clara, un mestre prudent i conscient de la realitat que, fins aleshores, s’havia guanyat bé la vida al front d’una acadèmia, advertia a les filles, quan anaven al cine, que no feren bromes en veure la figura esperpètinca de Franco en el No-Do. Després, en un País Valencià en blanc i negre, aquella dona destinada a convertir una llengua moribunda en una eina estupenda per a contar històries i expressar opinions, va passar per la universitat de València en companyia d’uns quants personatges, més o menys de la seua quinta, que també havien de fer un paper important en la recuperació de la nostra cultura i en més aspectes de la vida pública valenciana.
L’any 1972, després d’haver passat per Bunyol per començar a guanyar-se la vida, Isabel-Clara i el seu marit rellançaren, des de Figueres, la revista Canigó, que no podia publicar en català fins que ells, a poc a poc, a base d’expedients, detencions, multes i perseverança, aconseguiren convertir-la en un referent, fins que les subvencions intencionades dels governs democràtics, acabaren amb la revista i amb moltes esperances de canvi. Un servidor, lleig està dir-ho, va publicar el primer article en aquella revista, l’any 1974, si la memòria no m’enganya. Parlava de l’Empordà, es basava en les observacions de Josep Pla que jo havia començat a llegir per aquell temps i degué ser un dels primers articles d’un corrent “plagiador” que, anys més tard, alguns escriptors i escriptores convertiren en moda.
Després, ja instal·lada a Barcelona amb la família, Isabel-Clara Simó va començar a escriure, sobretot novel·les i articles, en aquella llengua que havia aprés a base de gramàtiques i diccionaris, imbuïda per la influència de Joan Fuster i d’alguns companys de facultat.
Ara, al cap de molts anys i de moltes hores de treball, la seua obra abasta més de cinquanta llibres, de pensament i, sobretot, de ficció, i centenars d’articles, un dels quals, lleig està tornar a dir-ho, em va dedicar, un diumenge, quan vaig publicar Això és llarg de contar.
L’estil àgil de la seua prosa, el llenguatge versemblant que parlen els sues personatges, que són gent normal immersa en situacions quotidianes però acaben convertint-se en personatges paradigmàtics, el ritme alegre que impera en els seus llibres i un sentit de l’humor bastant peculiar, molt valencià i una miqueta fusterià, l’han convertida en una de les dones imprescindibles de la literatura contemporània perquè tant els seus llibres com els seus articles ens reconcilien amb la bona literatura, més enllà de la raó ideològica que sol ser el fonament de les seues reflexions.
Per molts anys, mestra, i que la teua literatura ens acompanye, com ha fet fins ara, en aquest viatge cap a la frustració de tants somnis i la reconversió de tantes esperances.
Gràcies per haver-nos ajudat a ser una miqueta més savis, més humans i, per tant, més feliços. I que Montoro i tots els altres dimonis que no volen que escrivim, pintem, fem música o follem com conills després d’haver-nos jubilat, se’n vagen a l’infern.
