Els “especialistes en el tema” i alguns historiadors eficients commemoren, tal dia com avui, la mort del rei Jaume I, que diuen que va morir el 27 de juliol de 1276, als afores d’Alzira, la ciutat que acabava d’abandonar, en trobar-se malament, perquè ja feia molts anys que havia decidit que el soterraren al monestir de Poblet. Una creu de pedra del segle xiv, a mig camí entre Alzira i Algemesí, recorda el punt exacte on el Conqueridor va sofrir la derrota definitiva.
Però la veritat és que si, ara, no ens podem fiar dels mitjans de comunicació, no vull ni pensar com devien mentir les cròniques medievals. Que em perdonen els experts, però jo crec que, amb el cor en la mà, hauríem de reconéixer que no sabem ni on, ni com ni quan va morir Jaume I… Ben mirat, ni tan sols sabem de ciència certa si va morir perquè, de tant en tant, encara es deixa veure per les xarxes socials, exigint vergonya als cavallers valencians o fent-los eixir els colors de cara quan en fan una de les seues.
El cas és que les despulles del rei descansen al monestir de Poblet, si no ens han enganyat també, i convé recordar que, en alguns moments de la nostra història, un cadàver il·lustre atreia els pelegrins com, en els nostres dies, les estrelles Michelin atrauen els turistes amb la butxaca forta.
Però, tot i que la temptació és gran, perquè Jaume I és l’únic símbol valencià que respecten tiris i troians, en aquest últim article de la temporada no parlaré de les relíquies quasi santes del rei Conqueridor, sinó d’una altra relíquia que també fa anys tal dia com avui: just el 27 de juliol de 1990, Citroën va deixar de fabricar el dos cavalls. Encara que el sis-cents li ha furtat protagonisme en la iconografia popular, el dos cavalls va ser el cotxe dels pobres durant quaranta anys. Al contrari que el sis-cents que, en la línia del patriotisme espanyol de sempre, era la viva imatge del “quiero y no puedo” i durant alguns anys, va ser el senyal d’identitat dels tardofranquistes que bufaven en caldo gelat i venien a les platges valencianes a practicar el turisme de pipes, passeig i pollastre, el dos cavalls va nàixer amb vocació de vehicle menut, pràctic i econòmic.
Com que les finestres amb vidres que lliscaven i s’amagaven dins les portes eren massa cares, el dos cavalls en duia unes de basculants, sense cap artefacte elèctric ni mecànic, que podien tallar un braç quan es desenganxaven; el sostre era de tela, suportava molt bé la pluja i es podia llevar amb facilitat, per transportar coses grans; però la característica principal del dos cavalls era la suspensió, irrepetible, perquè era independent per a cadascuna de les quatre rodes.
Com que era un vehicle molt lleuger, molt barat i molt sostenible en tots els sentits, aquella suspensió independent, amb el balanceig característic, convertia el dos cavalls en el refugi més acollidor que pogueren trobar dos amants clandestins.
Els orígens d’un poble s’han de conservar en el record, com fem amb el rei Jaume I, però els de les persones també són importants i han de formar part de la nostra memòria històrica. Per això, si teniu curiositat sociològica, voleu saber d’on veniu i encara sou a temps, pregunteu-ho als vostre pares o a les vostres mares: si sou pobres i heu nascut entre l’any 1970 i el 1990, és ben probable que us hagen engendrat en un dos cavalls i, això, també forma part de la nostra història i, fins i tot, de la nostra identitat, com alguns altres assumptes que deixarem pendents per a setembre.
