Aquells cavallers valencians es reunien cada dimecres a poqueta nit al palau de Bernat Català, que encara es manté dret, de miracle i després de moltes reformes, a la plaça de Nules de la nostra capital. Com que aleshores no hi havia Champions, els membres de la Academia de los Nocturnos s’entretenien organitzant debats, col·loquis, justes poètiques i coses per l’estil. Jo no sé com parlaven entre ells ni com debatien, però tots sabem que deixaren escrit que, en els concursos de poesia que organitzaven, no es podia escriure en valencià.
De fet, els nocturnos es posaven ells mateixos un sobrenom que havia de fer referència a la nit i tots eren en castellà; com ara Silencio, Sombra, Tinieblas o Secreto, que era l’àlies que va triar Guillem de Castro, conegut per les magnífiques obres dramàtiques que tots recordem i perquè té un carrer a València.
Fa, per tant, quasi cinc-cents anys que algunes persones que es consideraven nobles i superiors, encara que només fóra pel lloc on havien nascut o pel cognom que portaven, posaren de manifest el seu mal gust i un enorme complex d’inferioritat que les portà a menysprear la llengua de l’entorn i a assumir com a pròpia la llengua de la classe dominant: la dels poetes de veritat, la dels dramaturgs solvents, la dels artífexs de la paraula, la dels pensadors que no posaven fronteres a la seua visió del món…
La llàstima és que, cinc-cents anys després, la coentor, que és una de les formes populars de descriure el procés de castellanització del País Valencià, impera encara en la nostra cultura, com si tot això que he contat haguera passat ahir.
Però no cal remuntar-nos als llibres d’història; n’hi ha prou a repassar les notícies quotidianes de l’últim mes per comprovar com en aquest mig mil·lenni, els ‘nostres’ mitjans de comunicació, les nostres autoritats i les nostres institucions han aconseguit, a base de mal gust i de sentir-se inferiors, que els valencianoparlants alfabetitzats ens convertim en una minoria que a penes té dret a viure en la llengua que li va obrir les portes del món i que algunes analfaburres anomenen “dialecto” o “lengua aldeana”, com si volgueren insultar-nos amb la seua ignorància.
Crida l’atenció, per exemple, que els ‘nostres’ mitjans de comunicació perden el cul per entrevistar una senyora que ha guanyat el Planeta –el premi literari, no l’astre–, perquè viu a Vinaròs i es veu que, això, ja la fa nostra, encara que ho ignore tot sobre nosaltres. O que alguns partits “fitxen” escriptors que mai no han escrit en la llengua del país, però han eixit sovint a la televisió i consideren tolerable que cultivem la llengua dels nostres avantpassats, encara que això reduïsca considerablement l’abast de les nostres obres. I, mentrestant, els organismes oficials dediquen homenatges, merescudíssims, per descomptat, a escriptors generalment morts, mentre ignoren els qui intentem sobreviure…
Però en aquesta qüestió, com en tantes altres, no hem de perdre del tot l’esperança perquè, com deia Fuster, si els seguidors de Jesucrist, que només n’eren dotze, muntaren la que muntaren, què no podrem fer nosaltres, que en som uns quants més?
