Per les coses de la vida, l’església catòlica celebra hui la conversió de sant Pau, que va caure del cavall i va veure la llum, segons els evangelis, o va caure del cavall per culpa d’una llum que l’encegà. En qualsevol cas, l’accident el va convertir en el patró de les persones que pateixen el mal de sant Pau, que els metges en diuen epilèpsia.
La conversió de Ramon Llull, que de jove va ser un descregut, també té la seua història, més embolicada que la de sant Pau. Després d’haver dilapidat –o aprofitat– mitja vida fornicant, bevent, menjant i divertint-se, ell mateix va deixar escrit que s’havia convertit perquè tenia visions del Crist crucificat, que l’amargaven mentre escrivia poemes amorosos, amb la intenció de guanyar-se els cors i els favors de les destinatàries.
Les visions de Crist l’enlluernaren, com a sant Pau, i l’animaren a canviar de costums. A partir d’aquell moment de contrició, Ramon Llull abandonà la mala vida i es va dedicar a aprendre i a viatjar pel món amb la missió de demostrar als infidels que la religió catòlica era la bona i, les altres, un frau.
Una versió més popular dels fets explica la conversió de Ramon Llull d’una manera diferent, potser no tan exemplar, però molt més divertida.
Afirma la llegenda que Llull havia vist, pel carrer, una dona molt ben plantada. Tapada de cap a peus, com és natural, perquè per aquell temps les dones decents de Mallorca, cristianes, mores, jueves o alemanyes, no eixien mai al carrer lleugeres de roba. Atret pels moviments sensuals d’aquell cos prometedor, el futur convers la va seguir, enlluernat. Hem de suposar que, al principi, la seguida amb discreció, des d’una distància prudencial… Però els volums que la imaginació de Llull endevinava sota la tela que cobria el cos d’aquella dona devien ser molt temptadors i, a poc a poc, l’assetjador va anar acostant-se a la víctima.
En sentir-se amenaçada o saber-se desitjada, la dona apressà el pas i ell també. Per fi, no sabem al cap de quant de temps, la dona entrà en un temple o en una casa, segons les versions, i quan va comprovar que el jove lasciu encara la seguia, va deixar caure a terra la túnica i el vel que la cobrien.
Ramon Llull va intuir que la dona desitjada se li oferia, nua, però ell no la podia veure perquè l’estança era fosca. Quan els ulls se li acostumaren a la penombra, va veure la silueta escultural de la dona, va somriure i avançà, a poc a poc, cap a l’objecte del seu desig. Només quan estava a punt de tocar aquell cos anhelat, va descobrir que la lepra havia començat a rosegar-lo i, destrossat, va córrer a demanar confessió.
Així, per culpa de les visions del Crist o per culpa d’aquella dona malalta, Ramon Llull dedicà la vida que li quedava a adquirir coneixements i a compartir-los i ens va deixar una herència impagable: la llengua que escrivim, el patró lingüístic que, de seguida, va fer oficial la Cancelleria Reial de la Corona d’Aragó.
Ramon Llull, que ja es queixava perquè en el seu temps, la saviesa, la caritat i la devoció agonitzaven, considerava que només el coneixement, que ens ajuda a entendre, ens ajuda també a estimar. Ell en va adquirir molt, de coneixement, i li agradava tant aprendre que, un bon dia, quan la vida se li esgotava, va formular un desig d’immortalitat ben original: “No em mates, mort –va escriure–, i deixa’m treballar molt de temps”.
