Des del meu punt de vista per tal de comprendre l’abast d’aquesta derrota, que ens va deixar la dita “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”, ens hauríem de remuntar a l’any 1609. L’expulsió dels moriscos tingué funestes conseqüències demogràfiques per al territori valencià i per a l’economia del regne, perquè va causar una crisi agrària que va afectar els productes fonamentals de la nostra agricultura per aquell temps.
Aquella crisi iniciada amb l’expulsió dels moriscos, es va allargar quasi noranta anys i, en començar el segle xviii es va agreujar encara més amb la mort sense descendència del rei Carles II, conegut amb el sobrenom de “El Hechizado”, concretament el dia de Tots-sants de l’any 1700. Aquella circumstància va despertar l’interès de les grans potències europees, enfrontades aleshores pel domini de les rutes atlàntiques. La monarquia castellanoespanyola havia perdut pes en l’escena política internacional i les grans potències emergents, o consolidades, no deixaren passar aquella oportunitat d’ampliar les seues influències i les seues activitats econòmiques.
Al Regne de València, la Guerra de Successió es va iniciar l’agost de 1705, a la Marina, amb la proclamació de l’arxiduc Carles com a rei valencià, i va acabar el 25 d’abril de l’any 1707, quan la victòria a les planes d’Almansa va deixar el pas franc a les tropes borbòniques.
D’aquella manera, sense voler-ho ni demanar-ho, els valencians d’aquell temps es van veure submergits en un conflicte internacional per la sobirania d’un territori. Vista des de terres valencianes, la política de Versalles representava una consolidació de la monarquia absoluta i, per tant, una amenaça per als costums consolidats per anys de foralisme. L’imperi austríac, d’altra banda, representava una esperança per a l’economia valenciana, un canvi de política que prometia adaptar-se a les necessitats de cada territori i facilitar les relacions entre els nobles i els arrendataris de les seues terres però que, probablement, s’hauria quedat també en no res, com les promeses polítiques d’ara.
Consumada la derrota de les tropes aliades a les planes d’Almansa, Berwick es va dirigir a València, mentre que d’Asfeld es disposà a atacar Dénia i Xàtiva. El dia 7 de maig de 1707 va capitular València i, a primers de juny, Xàtiva va ser metòdicament arrasada i cremada, després d’una heroica resistència que va provocar la ira de d’Asfeld. També Quart de Poblet va sofrir les ires dels borbònics com, mesos abans, les havia sofertes Vila-real; i, a poc a poc, totes les places fortes del Regne de València foren ocupades pels francesos, que hi exerciren una repressió inusual contra els derrotats.
Avui, quan han passat més de tres-cents anys des de la derrota d’Almansa, Xàtiva manté viu el record de la duríssima repressió a què la va sotmetre d’Asfeld per ordre de Felip V. El retrat invertit del primer Borbó ens recorda que un poble pot perdre una guerra, però no ha de perdre mai la dignitat ni l’orgull. Al llarg d’aquests tres segles, els valencians hem recordat de moltes maneres la batalla d’Almansa i les seues conseqüències, la data simbòlica del 25 d’abril: amb llibres i estudis, discos, manifestacions i homenatges a persones i entitats que s’han distingit pel seu esforç en la recuperació dels senyals d’identitat valencians. Aquelles persones que es van sacrificar per nosaltres aconseguiren recuperar les nostres institucions democràtiques i, ara, els valencians tornem a tindre una Generalitat i unes Corts que ens representen. És evident, per tant, que hem progressat molt, però també és cert que hi ha encara molt per fer i, per això, la constància dels valencians que foren capaços de recuperar-se després de la derrota d’Almansa ens hauria d’animar a seguir el seu exemple. Demà, 26 d’abril, hem de continuar recuperant tot allò que vam perdre a les planes d’Almansa i als despatxos de tant de lladre com hem hagut de suportar.
