Amagat entre dos dies tan assenyalats con Sant Jordi i Sant Marc, entre un triomf mític i una derrota documentada, el dia 24 d’abril té també la seua molla, sobretot des de l’any 2003, quan el portaveu d’un consorci internacional de científics va anunciar que els humans havíem completat la seqüència del nostre genoma: el manual de construcció d’una persona.
Si no ho he comprés malament perquè, per a mi, la genètica és tan misteriosa com la creació, es tracta de tres mil milions de bases –adenina, timina, citosina i guanina– que formen els cromosomes i que es combinen per a generar els aproximadament quaranta mil gens que, per als qui ho entenen, poden explicar els orígens i l’evolució dels humans i, en el futur, podrien tindre unes implicacions enormes en l’evolució de la medicina.
El genoma humà, fins i tot per als profans en la matèria, presenta una característica que em sembla molt instructiva i que hauria de ser un argument científic inqüestionable contra el racisme, el masclisme i molts altres –ismes que fa segles que frenen, d’una manera o d’una altra, el progrés de la humanitat. El 99’9% del genoma humà és idèntic per a tots nosaltres: des d’Einstein a Consuelo Císcar, des de Donald Trump a qualsevol dels xiquets assassinats per la mare de totes les bombes…
Segons els experts, els “insults” amb què els humans hem castigat el nostre entorn i els nostres organismes són els principals productors dels càncers, unes cèl·lules invasores que sempre acaben derrotant les “normals”. La medicina gènica, basada en les accions sobre els gens, podria facilitar la defensa dels nostres cossos contra aquestes cèl·lules invasores. Acabar amb els “insults”, que és un terme científic molt poètic, resultaria molt més difícil…
Es veu que, a pesar de ser tan semblants, cada cos humà reacciona d’una manera diferent als “insults” o a les medicines que intenten combatre’ls: aquell ínfim 0’1% del nostre genoma és el culpable de les respostes diferents que generen els nostres cossos i si la medicina gènica fóra capaç d’adaptar els tractaments a les necessitats específiques de cada malalt, hauríem fet un pas endavant tan important com el foc o la roda.
El problema, com sempre, són els diners. Els tractaments gènics es preveuen cars i, per tant, només se’n podran beneficiar els pacients que puguen pagar-los. La vall del Rin, on començaren a instal·lar-se les indústries farmacèutiques avançades, és el lloc on han començat a crear-se companyies especialitzades en tractaments genètics i diuen que algunes asseguradores i algunes empreses avantguardistes ja han començat a demanar anàlisis genètiques als seus clients o a les persones que aspiren a ocupar un lloc de treball. Aquesta part del futur, per tant, ja és present i els retalls dels plans científics en els pressupostos no auguren un procés breu, a l’abast de la majoria dels mortals.
Algun expert ha comparat el nostre codi genètic amb un llibre que té 46 capítols, els cromosomes, escrits amb milers de paraules, que serien els gens, formades per milions de lletres, que serien les proteïnes. De la nostra capacitat per recuperar drets perduts i per votar polítics capaços de comprendre que la ciència i la cultura són els fonaments dels progrés, depén que aquest llibre siga un conte de fades amb final feliç o una obra de terror, pitjor que les de Lovecraft o Albert Espinosa.
