L’odi visceral contra les tesis fusterianes havia nascut, més o menys, al mateix temps que els Planes de Desarrollo de López Rodó; en un moment crucial per a la definició de l’Europa contemporània, marcat per la recuperació econòmica dels anys seixanta. El fet que, en aquell moment, el govern d’Espanya l’ostentara un dictador no va impedir que Fuster fóra capaç d’identificar els problemes particulars del País Valencià en el context europeu que, ara, és una realitat inqüestionable. Per resumir el problema, podríem dir que Fuster va saber posar el País Valencià al lloc on li hauria tocat estar, si la història no ens haguera castigat tan sovint amb una demostració violenta de la força dels estats: unit econòmicament a Europa i necessàriament vinculat, almenys des del punt de vista cultural, a Catalunya i les Illes. I això, naturalment, no li ho van perdonar els qui, condicionats per la situació política i per la seua escassa amplitud de mires, eren incapaços de superar les limitacions que imposava Madrid, en tots els sentits. El problema de l’economia europea, de la integració de la societat valenciana en l’entramat continental, estava molt lluny de les preocupacions de les classes dominants valencianes, que se sentien molt còmodes en aquell àmbit autàrquic que els permetia especular sense cap impediment. I el problema cultural, per dir-ho en poques paraules, els la portava fluixa.
Però els valencians amb la formació necessària i amb la imaginació suficient per a pensar un futur que feia por a les classes dominants, havíem tingut l’ocasió de comprovar que, a pesar de l’aïllament en què vivia, Fuster havia estat capaç de posar el dit en la ferida i, per això, durant els primers anys de la transició, concepte que va substituir molt aviat el de ruptura, l’obra fusteriana es va convertir en un punt de referència per als valencians capaços de comprendre que el nostre futur era Europa.
Les enveges d’alguns intel·lectuals valencians, que després foren premiats per les seues maniobres i que amb la seua actitud han fet un mal, si no irreparable, molt difícil de reparar, a la societat valenciana, foren el ‘fonament ideològic’ d’aquells actes terroristes; però ni les traïcions dels uns ni la burrera dels altres no han pogut esborrar del tot la influència de Fuster. Gràcies a ell, als seus llibres i al seu exemple, unes quantes generacions de valencians hem descobert les deficiències d’un país sense nom i sense política, hem assumit la necessitat de crear una cultura sustentada per una llengua fràgil i amenaçada des de dins i des de fora, i hem aconseguit iniciar un camí de recuperació que continua la via oberta per milers de persones que ens han precedit en l’esforç col·lectiu de reconstruir un país, de recuperar una forma de veure el món i d’anomenar-lo, de buscar un lloc digne on situar-nos per a valorar com convé el nostre passat, per a treballar, amb certes garanties d’èxit, en la consolidació del present, i per a trobar motius que ens ajuden a creure en el futur. L’esforç de Fuster, per tant, no va ser el d’un home aïllat, com afirmen alguns intel·lectuals orgànics; les seues propostes no són el somni utòpic d’un solitari, ni el resultat d’unes elucubracions teòriques allunyades de la realitat, sinó l’expressió intel·ligent, àgil, sorneguera i universal dels sentiments, els desigs i els interessos de tot un poble o, almenys, d’uns quants milers de persones: una minoria molt qualificada, que cap societat no es pot permetre el luxe d’ignorar i, menys encara, de tractar d’excloure de la vida política, econòmica i cultural.
Ara, sense Fuster, la nostra obligació, la dels valencians en general i la dels intel·lectuals i els polítics fusterians en particular, és assumir, renovar i adequar les seues propostes a la nova realitat, amb l’objectiu de convertir-les en un instrument de treball; hem de superar diferències i procurar que l’esforç de Fuster i les seues reflexions no resulten inútils, sinó que tinguen una brillant continuació en cadascun dels nostres actes, com esperem que les nostres aportacions tinguen continuïtat en el futur. Només això és la cultura –que era l’única arma que Fuster podia oposar a les bombes– i només d’aquesta forma, els paisans de Joan Fuster honorarem com cal la seua memòria, no sols el dia del seu aniversari, sinó tots els dies de l’any.
