Es tracta de dos esdeveniments que encara ara ens afecten profundament i que han eclipsat una miqueta un altre parell de fets, igual d’importants o més, que tenen a veure amb la música: els Beatles feren l’últim concert, al terrat de sa casa, i George Moustaki va gravar Le meteque.
De qui foren els Beatles no cal parlar-ne ni als més joves, però potser sí que caldria explicar-los qui era Moustaki, que va morir a Niça tal dia com hui, ara fa tres anys, i a qui crec que molts contemporanis devem un homenatge i molts joves li podrien deure, fins i tot, la vida.
Giuseppe Mustacchi era un jueu grec que va nàixer a Alexandria l’any 1934, al si d’una família peculiar que regentava una llibreria prestigiosa i multiètnica en aquella meravellosa ciutat del mediterrani. L’any 1951, el jove Iosif va convéncer els seus pares i se’n va anar a París, disposat a triomfar en el món de la cançó, mentre venia llibres a domicili.
En aquell París que encara celebrava la fi de la guerra, va conéixer Edit Piaf, que devia tindre uns vint anys més que ell i, com passa a les pel·lícules i les novel·les, ell s’enamorà del mite i ella d’aquell jove bru amb la veu càlida i els ulls clars. Després, també va conéixer Georges Brassens , a qui admirava tant que, en buscar un nom artístic, va assumir el del seu mestre. Així, i amb un lleuger retoc del cognom, va nàixer Georges Moustaki.
Le meteque –emigrant, xurret, xarnego, maketo…–, la cançó que va donar al món l’any 1969, tenia uns acords fàcils de tocar a la guitarra i algunes expressions franceses –yeux, bouche, mon âme soeur, tes vingnt ans…– ben fàcils de comprendre per qualsevol persona que no fóra monolingüe profunda. Així, a la vora del foc, sota la lluna o en una tancada en alguna facultat, un parell de generacions trencaren la barrera sexual que la dictadura havia aixecat entre els joves, amb la complicitat de la jerarquia catòlica.
El mateix Maki Navaja, personatge mitològic que devem al valencià Ivà, confessa en les seues memòries que va passar més d’una nit de glòria, després d’haver enamorat alguna jove progressista a la Barceloneta, als acords de Le meteque.
Tants anys després, encara hi ha moltes parelles que noten un estremiment sensual quan es murmuren a l’orelleta: “…nous ferons de chaque jour toute une éternité d’amour…”. I si no era una eternitat, eren almenys unes horetes: les que els vostres pares i mares necessitaren per a engendrar-vos, joves que, ara, ja compreneu la transcendència d’aquella cançó.
Gràcies, Giuseppe!
