Però si els estudiants de Sueca ens revolucionàrem, no va ser per l’atractiu dels nous programes ni per les escasses innovacions metodològiques, sinó perquè a partir del curs següent, l’institut d’Ensenyament Mitjà i Professional Matemàtic Marzal –en l’actualitat IES Joan Fuster–, que fins aleshores només acollia alumnes masculins, va obrir les portes a l’alumnat femení.
Tants anys d’exercicis espirituals, formació de l’esperit nacional, secció femenina, descripcions detallades dels suplicis infernals i glorificació de la puresa, havien deixat una empremta molt profunda en les conviccions morals de les suecanes, que no abaixaren mai la guàrdia… Amb els suecans també ho havien intentat però, per açò o per allò, no havien tingut tant d’èxit.
Per dir-ho en poques paraules: la convivència va llimar algunes asprors i ens va ajudar a acostar postures; però es podrien comptar amb els dits d’una mà les parelles que es menjaren un torrat abans d’acabar el COU. Una meta difícil, d’altra banda, per culpa de la gramàtica generativa, la cristal·lografia i les matemàtiques modernes.
Quasi mig segle després, ara mateix, una nova generació de valencians està a punt de viure un altre canvi revolucionari que els hauria d’ajudar a trobar el seu lloc al món. Així que passen les merescudes vacances, les escoles valencianes i les persones que les habiten, mestres, alumnes, pares i mares, han de protagonitzar una revolució que els ajude a eixir del laberint educatiu del postfranquisme etern i els permeta caminar cap al futur pel camí del coneixement: amb el cap ben alt, sense prejudicis ni imposicions. I han de caminar segurs i ben orientats, encapçalats per persones compromeses amb la realitat del País Valencià, com ara la meua amiga Tudi Torró, una dona de bandera: treballadora, responsable, dialogant, seductora i “fèrria valencianista”, segons els mitjans de comunicació manipulats, fins ara, pels hereus de Villar Palasí.
