Segons la tradició, Adam havia de ser el patró dels sastres, perquè en veure’s nu va sentir vergonya i va inventar la roba, que només era un pàmpol que li tapava, precisament, les vergonyes. Eva, per la seua part, com que no tenia res a fer perquè el paradís pot ser avorrit però també és descansat, es va dedicar a la floricultura i per això va ser proposada com a patrona de les floristes o les jardineres. Quan l’església catòlica es posa a repartir papers, el tuf de ranci pot arribar a ser insuportable: Adam ja es dedicava a coses pràctiques i profitoses; Eva, que es veu que no va sentir vergonya en veure’s nua, es dedicava la decoració, a crear bellesa per a fer-li la vida més agradable al seu company que, al cap i a la fi, li havia donat una costella.
Que tot això passara l’any de Mariacastanya es pot comprendre, sobretot perquè la història no es pot canviar. Però que, en els nostres dies, encara hi haja gent que confon l’hemicicle de les corts amb una cort –que és el lloc on vivien els porcs–, ja no és tan fàcil d’entendre. Que uns quants professionals de la política i els llepaculs que lloen, difonen i sacralitzen les seues deposicions orals, ofenguen homes, dones i criatures perquè no els agrada com vesteixen, com es pentinen, com crien els seus fills o com descuiden la figura i el tipet, és un senyal d’identitat –un senyal, per l’amor de déu, no una senya– d’una certa casta de gentola que hauria de ser intocable, però no com ells i elles voldrien, sinó com la casta més baixa de l’Índia.
Ara, com dic una cosa en dic una altra: tal dia com avui de l’any 1971 va nàixer a Sant Pedor un home que, si el canonitzaren, tindria més devots que Adam i Eva junts: Josep Guardiola, l’home que va inventar el futbol modern i que ha donat tantes alegries als culers que, les d’ara, ens semblen desbravades, descolorides, com si foren de segona mà.
En les rodes de premsa que tan sovint ofereixen els futbolistes i els entrenadors, encara que no tinguen res a dir, s’han sentit sovint frases tan ràncies com “el futbol és el futbol”, “ens hem esforçat però no hem sabut guanyar” i perles per l’estil. Però Josep Guardiola va dir una vegada, en una d’aquestes insulses rodes de premsa, una frase que hauríem de gravar a foc en la nostra consciència, perquè serveix tant per a la vida quotidiana com per a la política que haurem d’aplicar per acabar amb la gent que hauria d’estar en una cort i no en les corts: “No hi ha res més perillós que no arriscar-se”.
