Cau pel seu pes que els protagonistes d’aquell acte de fe havien de ser els tretze pecadors cremats, encara que només en foren dotze perquè, a l’hora de la veritat, un dels acusats no es va presentar, pel motiu que fóra, i el botxí el va cremar “en estàtua”, com uns fallers franquistes cremaren, fa molts anys, un ninot que pareixia Joan Fuster.
Però per al cronista que, com els passa a molts cronistes de la nostra època, mesclava sàviament informacions i opinions, sense contrastar les primeres ni matisar les segones, els protagonistes de l’espectacle foren, per ordre de preferència, els tres inquisidors de València, l’arquebisbe, Isidoro Aliaga, i el virrei Enrique Dávila i Guzmán.
L’arquebisbe i els inquisidors seien en quatre cadires de repòs, a recer d’un dosser per si tornava a ploure, en un cadafal més alt que tots els altres. En tres cadires més baixes, i sense protecció contra la pluja, seien tres canonges; mentre que el virrei i la seua família, criatures incloses, gaudien de l’espectacle des de la finestra de la casa d’un amic.
El poble pla omplia la plaça de gom a gom quan el predicador, Geroni Mos, va pujar a la trona, es posà de genolls i no es va moure, perquè no sabia a qui saludar primer: als inquisidors i l’arquebisbe o al virrei. La situació era tan incòmoda, que foren consultats els prohoms de la ciutat, que assistien a l’espectacle des dels seus cadafals privats i, finalment, després d’una deliberació llarga i negociada, el predicador va saludar primer, amb actitud humil, els representants de l’església amb les paraules: “Bendita y exaltada sea la santa fe católica” i després, sense humiliar-se, es va dirigir al virrei, a qui només va dir: “Ilustrísimo y excelentísimo señor”. Porcar s’alegra d’aquesta decisió perquè, segons ell, “No hi ha virrei que no toque en la cresta de la ciutat, sols trenquen privilegis o furs”, exactament igual com fan, en els nostres dies, els delegats del govern.
Els dotze acusats, vestits amb una vesta morada, foren traslladats en carros des de la presó al cremador on havien de ser socarrats i portaven a l’esquena un rètol on hi havia escrit: “Per sodomita”. Els acompanyaven uns quants familiars del Sant Ofici, a cavall, i al cremador els esperava el botxí amb vint carretades de llenya comprada al marquès de Moya, que pesaven, en total, quasi tres cents quintars.
“Ab grandíssim espectacle de gent”, conta Porcar, el botxí va botar foc a la llenya, els sodomites i l’estàtua a les quatre de la vesprada però, abans, un dels condemnats, que era moro, es va convertir i va ser batejat: això és un trànsfuga que sap aprofitar les circumstàncies.
Quan l’espectacle va acabar i els sodomites, purificats pel foc, descansaren eternament, l’arquebisbe i el virrei se’n van anar, cadascun pel seu costat, sense saludar-se ni dirigir-se la paraula, un detall que no va passar desapercebut per a Porcar, que acaba la seua crònica fent notar que, a València, mai no s’havia donat el cas de cremar tants sodomites el mateix dia.
“Déu nos tinga de la seua santa mà i mantinga la Santa Inquisicó”, conclou Pere Joan Porcar, com si acabara de tancar una emissió en directe del difunt Canal 9.
Hi ha, com hem pogut veure, moltes concomitàncies entre aquella València i l’actual: l’ús de dues llengües, la del predicador i la dels cartells infamatoris que duien els acusats, marca les diferències entre la llengua del poble i la de les jerarquies; un conflicte d’autoritat, entre el virrei i l’arquebisbe, demostra que també hi havia discrepàncies entre els poderosos: unes diferències de classe evidents, com demostren les ubicacions dels diversos estaments socials; i, sobretot, crida l’atenció la participació massiva del poble en actes que denigren persones, potser perquè, en veure com l’autoritat castiga un innocent, els altres ens sentim superiors o, almenys, més afortunats que les víctimes de la injustícia.
Per a mi, que també mescle informacions i opinions, sovint sense passar-les pel sedàs de la correcció política, les xarxes socials són, ara, l’equivalent a aquelles places on la Santa Inquisició cremava sodomites, bruixes i heretges. Però almenys, per aquell temps, els podies veure les cares als que s’entusiasmaven amb les desgràcies alienes.
