La Setmana Tràgica de 1909 i els fets posteriors, que costaren la vida a moltes persones però encetaren el camí cap a la dignitat de la classe treballadora, li obriren els ulls i, després, la primera guerra mundial li va fer oblidar del tot la religió i l’ebenisteria i els papers que portava sempre a la butxaca començaren a omplir-se de versos, idees i cal·ligrames.
Per aquell temps, l’univers literari encara no estava saturat de paraules prescindibles i per a fer la revolució calia eixir al carrer; de manera que, sempre delicat de salut i sempre amb problemes econòmics, Salvat-Papasseit va exercir tots els oficis del món, mentre escrivia versos bellíssims –l’espurneig que em fereix l’ull són els seus pits quan s’inclina– i proclames anarquistes, futuristes o patriòtiques –lluitaria qui sap per quina ampla bandera, però millor que fos la de la meva terra: quatre barres de sang, l’or del cor que voleia–, fins que l’any 1916, gràcies a la influència d’Eugeni d’Ors, va aconseguir un treball estable, al front de la secció de llibres de les Galeries Laietanes, un establiment que era propietat de Santiago Segura –res a veure amb el ‘cineasta’ espanyol– que, a partir d’aquell moment, es va convertir en amic i protector del poeta.
Enamorat i amb un treball estable, Joan es va casar amb Carmen i van engendrar dues filles, la menor de les quals va morir quan a penes tenia dos anys. Ell mateix va emmalaltir també aquell mateix any, potser pel disgust o potser perquè la tuberculosi ja el perseguia des dels anys de l’asil naval. La mort prematura del poeta, l’any 1924, va interrompre l’evolució d’una obra sòlida i original, concebuda des d’una perspectiva molt diferent a la dels altres grans poetes contemporanis, com ara Carner, J. V. Foix o Carles Riba, que mai no van sofrir les privacions que condicionaren la vida de Salvat-Papasseit.
Amb això no vull dir que el sofriment, personal o col·lectiu, millore necessàriament la producció literària d’una persona o d’una època, però sí que la condiciona. Mentre els grans poetes noucentistes o modernistes treballaven la bellesa senzilla i pulcra d’una llengua sovint artificiosa, desinfectada, Salvat-Papasseit, fascinat pel canvis vertiginosos de les primeres dècades del segle passat i condicionat, potser, per una vida que sabia breu, assumia com a pròpia la següent divisa: “Viatjar terres, no quedar-se en cap. Amar en totes una noia verge. Creure en la guerra perquè és bo el combat: cada ferida, la sang d’un poema”.
