Aquell any, havia nascut a València el jueu convers Lluís Vives i, poc de temps després, el reis Catòlics signaren el decret d’expulsió dels jueus sefardites que va condemnar a l’exili més de dues-centes mil persones, però no va afectar els jueus que havien sabut canviar de religió a temps, com ara la família Santàngel, que ja s’havia convertit l’any 1415.
Encara que no hi ha unanimitat a propòsit de la genealogia de la família de Lluís de Santàngel, el jueu convers que, des de València, va finançar una gran part del viatge de Colom, sabem que un dels primers cristians de la família, de nom Lluís, també, va morir decapitat a Saragossa, per haver participat en l’assassinat d’un inquisidor. Després, hi ha comerciants, juristes i fins i tot un bisbe de Mallorca, a pesar dels antecedents.
Els primers membres de la família Santàngel que s’aveïnaren a València ho feren l’any 1446 i es dedicaren a promoure negocis amb els genovesos de la ciutat. Potser és a partir d’aquesta relació amb els comerciants i financers de Gènova, que va nàixer l’amistat entre Lluís de Santàngel i Cristòfol Colom, que probablement també era jueu, genovés o les dues coses alhora. El cas és que Lluís de Santàngel, convertit ja en un financer important, va sufragar quasi en exclusiva el viatge de Colom, a un interès molt baix, que probablement no arribava ni al dos per cent.
Una prova indiscutible de l’amistat que va unir el descobridor d’Amèrica i el financer diguem-ne valencià, va ser la carta que Colom li va escriure des de la seua nau, el dia 18 de febrer de 1493, quan tornava del seu primer viatge… Més tard, per si algú creia que el préstec s’havia perdut, com els que va signar Olivas o els que repartien alegrement Rato i Bielsa, Lluís de Santàngel, que ja tenia un certificat de puresa de sang signat pel rei, va resultar beneficiat amb tots els béns que el Tribunal del Sant Ofici confiscava als heretges i els apòstates del Regne de València. A perpetuïtat, per a ell i els seus descendents…
L’altre personatge indubtablement valencià que va protagonitzar el ‘descobriment’ té uns orígens i una història molt més clars…
El juliol d’aquell mateix any farcit d’esdeveniments, el papa Inocenci va morir, a pesar que li havien fet una transfusió de sang, via oral, que va costar la vida a tres xiquets de deu anys, convertits en els primers donants de sang involuntaris. Mesos després, Roderic de Borja, natural de Xàtiva com tots sabem, va ser proclamat papa amb el nom, gens humil, d’Alexandre. Ell va fer ‘donació’ de les illes i la Terra Ferma del ‘nou continent’ als reis de Castella, amb una sola condició: que amb els soldats cristians que anaven a conquerir aquelles terres, el monarca enviara també predicadors per a ensenyar el camí de la salvació als indígenes, amb la paraula, la creu i, si calia, les espases.
Amb aquests antecedents, ben bé podem dir que els valencians férem un paper importantíssim en aquell esdeveniment que va passar una pàgina de la història: pagàrem el viatge i beneírem la massacre posterior. Potser això no ens dóna dret a convertir el 12 d’octubre en el dia de la raça, com feren els governants espanyols d’abans de la República i confirmaren els franquistes. Però sí que ens dóna dret a somiar que, en aquesta nova època de canvis, potser també podrem ser protagonistes: només necessitem els diners que ens deuen i canviar, a temps, el Déu a qui hem estat ofrenant les nostres vides des de fa tants segles.
