Pareix que l’encetàrem ahir i ja portem al coll cent dies de l’any 2017 i més de cent raons per a odiar-lo perquè eixim a més d’una mala notícia per dia. Però la saviesa popular assegura que “Setmana Santa per l’abril, fa l’any gentil” i, per tant, hem de ser optimistes i pensar que encara ens queden dos-cents seixanta-cinc dies per arreglar les coses i que, si mirem arrere, sempre trobarem algun any pitjor.
No fa tants anys, tal dia com hui, Dilluns Sant, encara hi havia parròquies on els rectors recordaven al veïnat, des de la trona, les obligacions d’un bon cristià al llarg d’aquesta setmana. Com ara pregar amb més intensitat que la resta de l’any als nostres sants de capçalera, no blasfemar ni dir paraules fortes, no participar, ni adults ni xiquets, en jocs alegres o massa sorollosos, fer dejuni i, en definitiva, no pecar tant com solem fer. I com, per aquell temps, el pecat i el delicte no es diferenciaven en res, els predicadors no oblidaven esmentar i, a voltes, descriure amb molt de realisme, els castics i les penitències que esperaven als qui no compliren amb els preceptes quaresmals.
Com que els xiquets no havien de jugar, ni córrer, ni cridar, ni cantar, just com fan ara quan es posen a jugar amb els mòbils o amb les maquinetes, que pareix que estiguen tot l’any en Quaresma, jo recorde que, per aquesta època de l’any, els xiquets del meu carrer començàvem a jugar a boletes, que normativament en diuen “bales” i les xiquetes podien assajar els jocs de corda que practicarien a partir de Diumenge de Pasqua, als sequers de Sueca.
Més endavant, quan ja no érem exactament xiquets, aquesta setmana servia per a arreglar les quadrilles de pasqüers i pasqüeres amb un sistema electoral que encara tenia reminiscències de cerimònies antigues. El xiquet xafava el peuet de la xiqueta que li agradava i ella el triava o el deixava passar sense fer-li cas: els homes tenien la iniciativa però la decisió final depenia de la voluntat de les dones…
Els adults ho tenien més difícil. Havien de fer dejuni, però també havien d’anar a treballar com els dies normals perquè si dejunaven però no treballaven, o bé havien de continuar fent dejuni la resta de l’any, perquè si no hi havia jornals no hi havia menjar, o bé anaven de cap a l’infern perquè les penitències sense treball no valien.
Uns pocs anys abans, per si amb aquestes restriccions no en tenien prou, també estaven absolutament prohibides les relacions carnals. En unes certes èpoques perquè els capellans consideraven que tot allò era pecat i, si de cas, servia per a engendrar fills, i en unes altres èpoques, perquè la gent creia que les energies que estalviaven els homes –les dones no, perquè no havien de fer res i no necessitaven energia– beneficiaven la terra i milloraven les collites.
De manera que, en aquesta segona dècada del tercer mil·lenni, no ens podem queixar tant com he insinuat al principi perquè aquelles restriccions quaresmals del passat han desaparegut i, ara, els valencians només hem de saber atendre els turistes que ens visiten, sense renegar ni dir males paraules, parlar-los en la seua llengua per a no ofendre’ls i acceptar les penitències que ens envia el cel amb resignació i bon humor. I recordar que, a pesar que els clients de les nostres platges aprofiten aquesta treva primaveral per a mostrar els cossos, tant si són bells com si fan por, nosaltres hem de continuar ben vestits, no sols per respecte als qui ens han triat perquè donem un sentit al seu oci, sinó també perquè la parèmia ens recorda que per l’abril no ens hem de llevar ni un fil.
