Alliçonat per l’eminència i agraït per la transferència gratuïta de saviesa, vaig fer-li cas i vaig presentar el mateix projecte de llibre a un Premi de Narrativa. Si no compres bitllets no et tocarà la loteria, vaig pensar entre mi, i tant se val que siga –la loteria– d’un gènere que d’un altre. No he guanyat tampoc. I ara pega-li voltes al nano. Acabe de rebre un correu electrònic d’un membre del jurat que, vés a saber per què, ha sentit la necessitat o la deferència –que jo li agrairé mentre viuré– de donar-me’n explicacions.
Diu així:
“Ho lamente, Toni. Personalment, el teu llibre m’ha agradat molt. I em consta que a altres membres del jurat també. No vam arribar a valorar-lo perquè el representant editorial buscava una novel·la i de cap manera volia un llibre que no sabíem molt bé com qualificar. Potser millor que el presentes a un premi d’assaig, ¿no? A mi, t’insistisc, m’ha agradat, però es tracta d’un producte difícil de qualificar i més difícil de vendre. Insistisc: ho lamente.
Abraçades.”
Els meus problemes d’identitat literària creixen dia a dia sense aturador. Assaig? Narrativa? Què collons escric jo quan escric cada dia? Diuen que un periodista és un escriptor que escriu cada dia. Potser faig periodisme? La meua falta de nord i de cànon és cada dia més alarmant i preocupant. La meua novel·la preferida de tots els temps –El roig i el negre, d’Sthendal– portava com a subtítol en la seua primera edició “Crònica de 1830”, que després els editors van traure-li, supose que per no despistar ni marejar l’eventual lector a la recerca del gènere literari perdut. ¿Ben mirat, es tractava d’una novel·la o d’una crònica i, per tant, d’una peça d’orientació periodística? ¿Quina era la intenció de l’autor, el meu admiradíssim Henri Beyle, àlies Sthendal? Un altre dels grans de la mateixa família, Honoré de Balzac, va ser, per la seua banda, el gran descriptor de les moeurs –“Pratiques sociales, usages particuliers, communs à un groupe, un peuple, une époque”– dels parisencs de l’època. Pensem-ho tres segons: Balzac va ser un novel·lista o un assagista? Un pre-sociòleg? Un periodista? ¿No va ser aquest –les moeurs– el gran tema d’una bona part de la sociologia francesa fins al mateix Pierre Bourdieu?
Passe als Estats Units per mirar d’ampliar el gènere –dic, àmbit– geogràfic: ¿Truman Capote, Norman Mailer, Tom Wolfe o Gay Talese són escriptors o periodistes, novel·listes o assagistes? Només narradors? De ficció? De no-ficció? ¿I Thompson, l’inventor de l’anomenat “periodisme gonzo”? ¿Miedo y asco en Las Vegas és narrativa, assaig, periodisme? Hiroshima, la gran obra de Hohn Hersey, aquell periodista que va passar sis setmanes a la ciutat japonesa i que va descriure els efectes de la bomba atòmica va publicar el seu relat a la revista The New Yorker. ¿Feia periodisme? Un temps més tard, el mateix relat de Hersey va ser publicat en format de llibre convencional per la prestigiosa editorial Penguin Books. ¿El format va fer canviar el gènere o la intencionalitat de l’autor? Quin gènere literari va fer servir John Howard Griffin en Negro como Yo?
A l’estat, espanyol, El hereje, de don Miguel Delibes, diuen que és una novel·la! Només una novel·la? I les obres de Clarín, de Galdós o, amb permís de tota l’ortodòxia acadèmica, de Rafael Chirbes? Joan Fuster, Francesc Bayarri, Joan Dolç, Vicent Alonso, Enric Sòria, Empar Moliner, Sergi Pàmies, Joan Garí …
En fi, supose que em faig tantes preguntes senzillament perquè no he guanyat tampoc aquest premi de narrativa com no vaig guanyar el d’assaig. Sembla, en qualsevol cas, que el mur dels gèneres literaris i del pensament binari i sense matisos –maniqueu, ben dit– de determinats mandarinats de la literatura és molt més resistent que el mur de Berlín. Els sacerdots de la literatura canònica dibuixen amb pinzell gros i estableixen fronteres rígides allà on jo trobe les creatives transicions de les fronteres enteses com a zones de pas i no d’exclusió. Siga com siga, com diu el gran Stanislaw Jerzy Lec, “escric solament obres de circumstàncies: sobre la vida.” La meua. “Et tout le reste”, va deixar escrit Paul Verlaine, “est littérature.” Doncs això mateix, companys, passeu bones festes i tal dia en farà un any!
