Què volem dir quan diem assaig?

Fa ja unos mesos, vaig presentar un aplec de proses més o menys híbrides a un premi literari d’assaig convocat per una institució oficial. No me’l van atorgar, una llàstima! Ara fa uns dies, quan jo ja m’havia oblidat d’aquella loteria, em vaig trobar per casualitat amb un dels membres del jurat que havia deliberat sobre els textos presentats al certamen. Una persona culta, respectada i respectable als meus ulls. Sense que jo traguera el tema i, de fet, sense que vinguera al cas del que enraonàvem amablement en aquell instant, em va explicar, amb tota la cortesia del món, i amb la seriositat professoral de qui formula un raonament invulnerable, que el meu llibre –un dietari de divagacions subjectives escrites durant un any– havia estat exclòs de les votacions d’aquell premi perquè no s’ajustava al gènere assagístic, sinó que era un dietari!

Em va deixar d’una peça, incapaç de reaccionar i badar boca. A casa, coses de l’atzar, aquest cap de setmana m’he topetat amb la definició canònica que Joan Fuster –sant patró de l’assagisme en llengua catalana– va deixar escrit en el seu llibre Causar-se d’esperar (1965): “L’assaig no s’acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o de desfer-ne (…) es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació (…) sempre conscient de la seva deficiència (…) I aquesta ha de ser una operació perpètua, reiterativa, insaciable (…).” “En un sentit més restringit –i estricte–”, assegura, complementàriament, A. Riera en Literatura d’idees (1992) –un llibre sobre Joan Fuster–, l’assaig “remet precisament a la forma i l’estil montaigneans: proses d’intenció literària en primera persona i en clau de reflexió personal sobre tema divers, però girant tothora entorn de la condició humana, tot conformamt-hi la reflexió moral de l’autor.”

El tema em fa pensar, en efecte, en Michel de Montaigne, considerat per la tradició literària com el primer assagista, al llunyà segle XVI. Ben mirat, l’assaig manlleva el seu mateix nom a l’obra intitulada Essais (1580) d’aquest autor inacabable, i de la qual Vicent Alonso va fer una versió canònica en llengua catalana. Fins allà on jo arribe, l’assaig és, en efecte, un gènere literari d’especulació subjectiva, escrit en prosa no-narrativa i pot presentar diverses formes com ara la nota de dietari, la carta, la biografia, l’aforisme o certes manifestacions del periodisme. L’alegre nòmina d’assagistes comença, com dic, amb el francès Michel de Montaigne i s’allarga, entre altres de la Champions League de l’assagisme universal, amb André Gide, Jules Renard, Elias Canetti, Cesare Pavese, Umberto Eco, Ralph Waldo Emerson o el mateix Joan Fuster,

El jurat d’aquell premi que no em van atorgar, de la inqüestinable altura intel·lectual d’un campanar, tenia el poder sobirà d’interpretar i de sentenciar que les meues proses híbrides fan o desfan hipòtesis, busquen o troben vés a saber què i són poc o gens provisionals. I jo, per descomptat, accepte el seu superior criteri –fonamentalment, perquè no tinc més collons! Però, gràcies que cap dels assagistes de la Champions League que els enumerava ara mateix no es va presentat al premi perquè les seues obres, i no les compare amb cap altra –fóra cas!– haurien estat excloses del concurs literari per incompliment dels requisits.