La política lingüística, com el seu nom indica, és política i pertany a un altre negociat aliè als viatges pagats dels acadèmics, els plagis amb nihil obstat del seu catàleg de publicacions i l’ostentació, no necessàriament il·lustrada, dels que cobren per gaudir de la seu i d’algun que altre privilegi a l’antiga presó de sant Miquel dels Reis. I per al nou govern (i en general l’esquerra instal·lada), probablement hi ha diversitat d’opinions. Entre els que consideren la confraria com un instrument útil a condició de no entrar en detalls, fins als que s’acovarden de pensar en les conseqüències electorals si el feixisme local provoca un Alzamiento a l’estil de finals dels setanta. Fins i tot no faltarà qui valore la peça com un aparador antic que cal anar restaurant de tant en tant. O qui considere que sense acadèmies d’estil decimonònic, com és el cas, el País Valencià mai no assolirà un lloc en el Consell de Seguretat de Nacions Unides. Una situació que ben bé podria resumir-se en la frase “Facen el que vullquen, però no molesten”, i que podria rematar-se amb “Això està pagat”. A més a més, ni tan sols l’associació privada que vigila les essències, sempre bescanviables per les subvencions oficials, ara que ja retornen, s’atreveix com abans amb l’AVL.
Dels 21 membres que haurien d’omplir la orla, ara mateix n’hi ha 19 en actiu, per dir-ho així, atès que n’hi ha dues vacants per cobrir. En aquest llarg camí des del 2001, tot i que l’actual esperança de vida ha frustrat les opcions de molts aspirants, l’AVL ha plorat tres baixes. Pere Maria Orts (2015), Ramón Arnau (2008) i Vicent Gascón (2005). Tres noms il·lustres que alguns han comparat amb els tres braços (noblesa, militar i clero) tan evocats en tapissos i palaus. Problema per als vius: cinc han de deixar ara el càrrec i no hi ha voluntaris. Caldrà fer-ho per sorteig, és a dir, pel procediment d’insaculació. És el mateix, però a l’AVL se’n diu insaculació. El sorteig serà la loteria de Nadal, uns dies més tard. De moment, tal com ha revelat un periòdic, ho han intentat tot per a perdurar en el càrrec. Fins i tot encarregar-li un informe jurídic al lletrat, per veure si era possible tornar a triar els mateixos que es veieren obligats a renunciar, i de pas ja incorporaven dos nous companys de farra –el procediment de la cooptació- sense passar per les Corts. Llàstima que l’informe no els aprova la jugada. Ni tan sols poder proposar-se com a futurs acadèmics si no passen cinc anys. Cinc anys! Poca cosa, considerant l’actual esperança de vida, però en cinc anys poden passar tantes coses… Els morts, per exemple, no poden ser reelegits. Què fem amb els morts? Com es compensa la impossibilitat de seguir en un càrrec que somien vitalici? És clar que podrien demanar als padrins de l’esquerra instal·lada que modifiquen la llei per algun procediment d’urgència. El Tribunal Constitucional, sense anar més lluny, haurà fet hores nocturnes i tot per al dictamen que pretén invalidar la desconnexió de Catalunya.
Compte arrere per als cinc acadèmics que no es menjaran els torrons en sant Miquel dels Reis. Serà un sorteig, perdó, insaculació? S’ho jugaran al punyet? Posaran boles negres baix d’algun projecte de diccionari o manual de fer misses? Ruleta russa?… Tic, tac, tic, tac…
