A ningú no se li escapà, quan començà la maquinaria a alçar el teatre de l’òpera, l’ull, barcassa o Palau de les arts, que la sumptuositat i la grandiloqüència fastuosa, megalòmana i faraònica estaven dirigint els designis d’enfervorits recaptadors de populisme, fet que es traduiria en vots, sufragis que garantiren butaques, no precisament al mateix Palau de l’òpera, sinó al Palau on es conrea la partidista direcció i control de la cosa pública. A ningú tampoc, se li va escapar que de fastuosos teatres, allà per les antípodes ja hi havien i la comparació amb el Sydney Opera House, era inevitable i inqüestionable. Per allò de la modernitat però, aquest, el nostre, seria més important, per sumptuositat arquitectònica, per desafiament de les regles de l’arquitectura i una gosadia inusitada en els projectes per a fer de València, centre de l’univers, de tots els universos existents: esports, arts, ciència i tecnologia,…, per estar comandat pel gran Santiago, per,…, per ser el referent de tots els valencians —una senya, i de les importants—, deien. Ara que, també es prometia i es deia, almenys s’oïa als centres acadèmics, que la proposta i direcció musical estarien a l’alçada dels principals teatres d’òpera i música simfònica del món. Encara no s’havia albirat la cúpula de l’ull, ja es parlava de Zubin Mehta, Lorin Maazel, de la competitivitat per les places a les quals es presentaven professors de conservatori, solistes d’altres orquestres…, i això eren bons propòsits, paraules majors —a València!—. Tanmateix, no cal anar massa lluny, i qualsevol que puga llegir quatre llibres d’història de la música valenciana (breus) i tinga accés a l’històric «almanaque de Las Provincias» del segle passat, s’adonarà, que l’òpera a la italiana (conditio sine qua non per tal que vaja algú a mirar-s’ho) a partir de la dècada dels vint anava progressivament deixant de tindre cap interès, un poc de sarsuela, d’òperes italianes de cert prestigi (res de secundàries o compositors desconeguts) sainets…, fins desaparèixer de les preferències. Paral·lelament la música simfònica, potser, recuperava presència, però res més lluny, tampoc pensem que, malgrat la proliferació de bandes civils, no hem de creure que durant la postguerra ací estàvem tot el dia consumint música acadèmica, art i cultura. Creure això seria enganyar-nos. Autoenganyor-nos i fer creure que vivim a altra part del planeta. Altra, qualsevol.
La vida musical de la burgesia, poca o molta, valenciana estava a Madrid. No obstant l’òpera, si se’n feia, era al Principal, mentre que la sarsuela i els teatres lírics i còmics es feien per tota la resta de teatres de la capital (el Principal tampoc hi renunciava), per tant, crec just, que tard o d’hora a València s’havia de fer un teatre d’òpera, ja que cap teatre (o palau) compta amb fossat, condició indispensable per fer representacions operístiques a tot València. No hi havia, i hem de ser coherents, i si tenim un IVAM, un Museu de Belles arts, un de ceràmica,… és completament assumible i perfectament lícit pensar en fer un teatre d’òpera, almenys en condicions òptimes per fer les representacions.
Ara bé, que calia un teatre d’òpera, jo crec que sí, però calia haver previst la demanda que tindria un teatre tan sumptuós en forma d’entrades, abonaments i allò més important per la viabilitat econòmica, la creació i aportació d’un patronat de mecenatge privat que suportés un bon pes dels pressupostos, tal i com fa el Liceu a Barcelona, o el Teatre Real a Madrid, i això ací malgrat haver-hi algú, la cosa és massa insignificant. Els empresaris, si en queden de potents, com en les primeries del segle XX segueixen preferint Madrid, i així continua la cosa. Altrament, la lluita entre altres esdeveniments que també requereixen aportacions privades és ferotge i posats a posar un xavo, el futbol et permet cridar, insultar i descarregar adrenalina (entre ordir segrestos, contractar favors i altres pràctiques més humanitzades i no tan teatralitzades com l’òpera), molt més que Simon Bocanegra, per molt agressiu que semble Plàcido Domingo amb la barba mig tenyida i cridant: «a l’abordatge!».
Com en altres àmbits de finançament públic —l’autonòmic per exemple—, el ministeri de cultura, educació i altres coses de la sapiència, ben dirigit pel senyor Wert (ara se’n parla poc d’ell), hi dedica una part (uns millonets) per ajudar a la producció i manteniment dels teatres. A l’hora de repartir els diners, la part grossa del pastís se l’emporta el Real i el Liceu, i a València hi destinen les molletes, però com sabem, si no estan capaços d’exigir diners per a sanitat, educació i serveis bàsics, per combatre el dèficit històric, com van a exigir que es depare en el greuge comparatiu i econòmic amb el teatre d’òpera valencià? I segurament és això, un greuge i poca defensa d’allò que se’n crida ben fort sobre la música valenciana: «és la senya d’identitat!», però que després queda relegada a la xaranga barata i mal afinada de bombo i plateret. Com feren amb les societats musicals, amb el Palau de les arts i….
Tot això ben conjuntat, probablement desconcerta a Mrs Schmidt, qui prové d’altres ambients culturals, i molt més, Mr Mehta qui malgrat ser de Bombai, fa nit cada dia als millors i més prestigiosos teatres i auditoris del món. Això del partidisme polític no encaixa en un ambient purament artístic —ni a qualsevol aspecte quotidià— i la dolença malauradament, ve de dècades i és assumida pel poble que suposadament, ha de fiscalitzar les accions dels dirigents polítics, ara amb tot i això, la cosa ací, sempre marxa rodat.
Quan es contractà la gerent, la senyora Helga Schimdt, va insistir que «l’òpera no és rentable», òbviament no hi havia crisi i els responsables polítics no van valorar i sospesar la declaració, però la gerent no va enganyar ningú i va dir la veritat, com a entesa que és, l’òpera, ella sap i tothom que ha dedicat un temps a llegir també sap, és sempre, i d’ençà que es va crear a Itàlia, deficitària i avui més encara. En temps pretèrits la cosa passava per pagar Josep II o Lluís XIV i després ja s’ho cobraria amb recaptació d’impostos, o bé pagant miserablement els músics o el compositor, o una simple amenaça de censura per part dels músics de cort (qui decidien i aconsellaven els reis), però a l’òpera calia anar i calia fer-se, perquè era una manera molt plausible de demostrar el poder, cultural, econòmic i social d’un rei, d’una zona geogràfica, tan o més que tindre un bon exercit, i si la taquilla donava o no per sufragar despeses tant feia, se seguia fent i només en moments i teatres molt determinats s’ha fet caixa (El San Carlo de Nàpols, l’Scala de Milà, el Royal Opera House de Londres i alguns més americans) fins i tot l’Opéra national de París ha sofert estretors econòmiques contínuament fins avui.
Els personatges:
Qui triés Helga Schmidt supose que era conscient que aquesta senyora portava una trajectòria (havia estat gerent del Royal Opera House de Londres) on estan acostumats a treballar en un ambient on les ingerències polítiques sobre l’art i la cultura no estan ni ben vistes ni assumides pels ciutadans, i molt menys entre els propis artistes, a més Mrs Schmidt prové d’un país on encara l’afluència i consum de música acadèmica és un referent, si més no, un model d’on prendre notes, on fa uns dies ens assabentàvem que la nova temporada de The Proms (Cicle de concerts estivals de música acadèmica organitzat ara per la BBC al Royal Albert Hall i que porten fent-se des de 1895) havia venut 109000 entrades el primer dia d’obrir la venda al públic, és per això que declarà que «l’òpera no és rentable», només arribar —potser creia o li havien dit que hi era al país dels músics i que ací és com a Anglaterra, no crec que elucubrés, ni fera, ni faça, declaracions en fals—, i per tal d’oferir un model d’òpera que almenys no siga deficitari, calia contractar personatges que aportaren a més del talent, la coneixença i una disciplina i trajectòria musical impecable, que assoliren una bona base interpretativa (com així ha estat, i només cal recórrer a les crítiques internacionals de l’orquestra per adonar-se’n que el nivell d’aquests és excel·lent), bàsicament per a crear una audiència del no-res (recorden que a València l’òpera feia dècades que ni fred ni calor) calien personatges operístics i musicals que portaren sota el braç un seguici de seguidors mundials (crítics musicals que estiguen al cas de les produccions, espectadors estrangers i, naturalment, els del país), i per això s’afanyà a contractar Zubin Mehta per dirigir el Festival del Mediterrani i Lorin Maazel per fer-se càrrec de l’orquestra durant la primera temporada d’òpera (2007/2008). D’haver-se fet en els anys cinquanta, ben bé podrien comparar-se els responsables musicals si posem per cas foren Karajan, Celebidacche, pels seixanta Abbado, Solti, Ozawa, pels setanta Muti, Bernstein…, aquest és el nivell d’aquests senyors i això ho teníem (i seguirem tenint per poc de temps) a València. Plàcido Domingo començà amb l’aportació del concurs de cant Operalia, que ell promou, però amb la marxa de Maazel sembla que han corregut els rols. Clar, el problema fou que portar a aquesta gent comporta unes despeses, a més cal pagar l’orquestra, cantants i cors, els directors d’escena, els tècnics, tramoies, dissenyadors, treballadors de manteniment (no haver fet un edifici tan gran i fastuós) i als polítics responsables no els quadraven (ni els quadren) els comptes, aleshores començà l’assetjament a la intendent en cap, Mrs Schimdt fins tal punt que li han posat una mena de boc expiatori, el senyor Potenciano, amic de la Consellera Català, per tal que faça quadrar els comptes. Ací entre en joc allò de la percepció de les coses o el gust o preferències, podem pagar uns bons milions d’euros d’un cànon per a la Fórmula 1, però els sembla car el caixet d’aquest senyors de la música.
Ara amb tot i això el senyor Mehta vol plegar, i des de conselleria, soto vocce i bocca chiusa l’acusen de voler més diners, però des de dins del teatre diuen que no, que la cosa passa per demanar que es contracten músics de manera com es faria a altres teatres d’òpera internacionals de primera fila. Perquè se suposa, que quan es va fer, i així s’anunciava, era per fer un teatre que fos un referent mundial. O, es va fer un ciclopi edifici per a òperes amateurs o quatre sarsueles de Serrano i per a fer convencions, hípiques i esdeveniments polítics?
Aquests senyors, Mehta i també Domingo, tenen un renom artístic internacional, i òbviament, no van a posar una màcula en el seu expedient, entenent-nos, ser els cap visibles d’una orquestra escurçada i vinguda a menys, perquè uns polítics de províncies no tinguen trellat ni forrellat. Ausades que l’Eccleston quan li van anunciar que no pagàvem va dir, bon vent i barca nova a la Fórmula 1 a València i el seu Street Circuit. I potser creuen que els músics són músics per l’amor a l’art, pressentiment molt estès, sobre tot quan passen minuta i s’adonen que aquest senyors, i qualsevol músic, ha de dedicar tantes hores al dia a estudiar i formar-se, molt més que un polític dedica a representar els seus ciutadans a les Corts, i això, s’ha de pagar. La qualitat, com diuen els supermercats, té un preu.
L’ero i vendre pedaços:
Ara farà gairebé un any, que porta planejant sobre la cúpula del coliseu valencià un ERO, el qual afectava a treballadors de tota mena: personal de l’orquestra, tècnics, personal de manteniment,… L’expedient s’ha refet diverses vegades perquè des dels sindicats s’intenta que afecte el mínim possible a la plantilla orquestral i quan s’ha arribat a algun acord, la Generalitat en l’últim moment no l’ha signat, òbviament si el producte que s’ofereix és música, no tindria cap sentit despatxar músics, cantants, tramoistes, directors, (no pretenc amb això que facen fora el personal de neteja, ells no tenen la culpa, com en altres entitats públiques del desficaci econòmic el decideixen els governants)…, i tant Mrs Schmidt com Potenciano han de prendre una decisió aviat (diuen que aquesta setmana). Això xoca frontalment amb el propòsit del director, Zubin Metha, i fins i tot ho ha recolzat Plàcido Domingo, que justament el que calen són més músics (violes i fagots, concretament). Declaren des de dins, que no es pot recórrer contínuament a reforços i que cal contractar, fer audicions («oposicions»). Però, si es fa un ERO, és impossible, per llei, contractar músics quan justament l’ERO pretén acomiadar-ne. I ara per ara s’estan contractant músics per fer aquests reforços, bàsicament perquè estem parlant d’un teatre que vol ser o almenys així s’ha venut, capdavanter. L’alternativa passa per una rebaixa salarial i reduir l’acomiadament a 49 (actualment hi ha 284 treballadors a tot el Palau) i els sindicats volen annexar la rebaixa salarial a un descens d’hores de treball. En conclusió, és que aquest ambient d’incertesa laboral dels músics, el desgavell de l’edifici sumptuós que cau a pedaços, està dilapidant la imatge que meritòriament s’havia guanyat tant l’orquestra com el teatre. Per això Mr Mehta sembla que plegarà en acabar el Festival del Mediterrani, fins i tot es parla del substitut el qual sembla serà valencià (encara que això hauria de ser secundari en un teatre que ara per ara s’enfonsa, bé que l’estan enfonsant les decisions i aspiracions polítiques) i que quan es veja reduït en plantilla limitarà les produccions i la qualitat, és a dir que difícilment podran oferir òperes de gran format o exportar produccions (cas és, de la recent anul·lació de la producció venuda a la Xina de Carmen i Tosca), de no ser que es recórrega als reforços en negre i sota mà, una i altra vegada (aleshores es convertiria en una «orquestra de bolo» i fraudulenta amb hisenda) i si tenim en compte que oferint bones produccions i llaurant-se un prestigi internacional, com fins ara, el teatre ni s’ompli ni alça el cap econòmicament, serà impossible que puga dinamitzar l’activitat musical amb més afluència de públic. Qui vol pagar 25 o 30€ per veure un òpera i quan haja de sonar un fagot es produïsca un silenci o lluiten, sonorament en desavinença, dues violes contra vint violins i vuit violoncels, o vostès van a veure al Sant Pius V el retaule de Gonçal Peris, Sant Martí, Santa Úrsula i Sant Antoni conscients que manquen les miniatures de sota, algun dels sants o la policromia s’ha transformat en una imatge monocromàtica fora de l’estètica gòtica internacional? Per cert, curiosament altre referent de la cultura, que també es cau a pedaços.
Fins i tot es parla de convertir el teatre en sala multiusos, per a esmenar el dèficit amb altres esdeveniments (grans, com acostuma a fer el PP) per a coses que res tenen a veure amb la música, l’òpera i l’art escènic. S’imaginen a la Royal Opera House o al Met (Metropolitan Opera de New York) fent una altra cosa que no siga música i òpera? Doncs, aquest és el nivell que ens prometeren. Segurament les responsabilitats del desficaci en les desproporcions de l’edifici, en l’assumpte econòmic i la poca estima per la música acadèmica, en general, al País Valencià, no és dels gerents i directors del Palau de les arts, ells com a molt han aportat la manera de fer, tradicionalista o fins i tot discutible artísticament, d’altres teatres prestigiosos d’arreu del món, el problema és que ací som més d’albufera i espardenyes. Evidentment, si hi ha dèficit cal esmenar-lo, i ara per ara les prioritats són els serveis bàsics, però fins aleshores cap responsable polític ha dimitit, ha dit aquesta música és meua, o han demanat responsabilitats a l’arquitecte,… doncs aleshores que l’ensorren, i tornem a l’inici, és a dir fa vint anys tampoc no teníem teatre, però ara sabem, que les ingerències polítiques o jugar a ser Josep II o Lluís XIV i tindre un teatre per convidar la reina i els amics de l’ànima surten cares, i com sempre la cultura, com si d’això ningú no intentés viure, ni hi hagueren famílies al darrere, ha de pagar les notes desafinades.
No entenc quin tipus de música ha de ser segons els dirigents populars, la senya d’identitat dels valencians. Sincerament no ho sé. Potser si estrenen una òpera de Nancys Rubias amb Mario Vaquerizo fent de castrati, aprofitant que està en cartell a la Fira de Juliol omplin el Palau i sanegen els comptes,…, o no?
