Saxofonía. Music of Andrés and Francisco J. Valero-Castells. Púrpura Pansa Saxophone Quartet. World Wind Music, 1CD, 2014. D: 57’54

No és gens difícil escoltar al País Valencià saxofonistes brillants, de gran talent, estudiosos i entestats en dominar la màquina, obstinats amb la tècnica, si més no destacats concertistes especialitzats en diferents estètiques, fins i tot vessats i entregats a determinat repertori o compositor, capdavanters, innovadors i, per la multitud del col·lectiu, injuriats de vegades pels adjectius adjudicats, bé per mala praxis del propi col·lectiu tan preocupat tothora pel so, el timbre i l’existencialisme dicotòmic que ofereix la fusta i el metall, o bé, la majoria de casos, pel paper que les transcripcions —a poc a poc minvades del programa bandístic— els han atorgat; naturalment, un saxòfon no és ni una viola ni un violoncel, tampoc no li exigim als clarinets que facen detaché ni sul ponticello. Tanmateix, sovint, als saxòfons se’ls exigeix sonoritats que estan a l’abast de pocs, al remat tot acaba per oferir una bola sonora difícil d’encabir —empastrar— en el conjunt. Tot siga per l’homogeneïtat.

Per daltabaix, tot proposant-me donar una data, cent anys després que el belga i pare de la criatura metàl·lica, la deïtat Adolph Sax, comencés a pregar que li prestaren l’atenció deguda al nou instrument que havia creat, a casa nostra ja feien brunzir, —qui sap si ja amb el vibrato característic— els seus saxòfons, ensembles com l’Orquestra de saxòfons Filharmonía creada per l’apolític prorègim franquista —així el cita Salvador Astuells en la seua tesi feta llibre— Emilio Seguí Ripoll, a recer de Ràdio València, formada per tots els saxofonistes de la Banda Municipal de València, oferint concerts vespertins a diari, i als cinemes Apolo i Rialto, mentre el cácaro —com diuen els mexicans— feia el canvi de pel·lícula, els quals, sembla, es van dissoldre en ésser cridats a files per combatre en la Guerra Civil. No obstant, el nivell musical d’aquesta orquestra no degué ser baladí, compositors com el mateix Manuel Palau els va compondre i dedicar la coneguda “Marxa Burlesca” (1936) que més tard arranjaria per a banda i per a orquestra. A les darreries del XX, el saxo i la seua família, —amplíssima família—, és part important i destacada de la banda simfònica, facilitant així la seua coneixença abastament; però, és l’hora de nous intèrprets, de nous projectes educatius, noves directrius pedagògiques, i la internalització, el beure d’ací i d’allà, allò que ara diem globalització. És ben cert, i no s’estranyarà ningú, que el saxo, a poc a poc ha deixat de banda aquella etiqueta pejorativa, d’instrument potent, quasi circense i tremendament incompatible amb la delicadesa.

El jazz, i el seu univers sonor —i creatiu—, entrà amb força, i molts que abans lluitaven per amagar el seu so, qui diria si natural, ara es troben còmodes amb bandes, ensembles i conjunts diversos amb subtones i slpas tonge, amb multifònics, amb sons escanyats i bufades profundes esparracades, és temps de fusió… d’ací naix, amb mestissatge d’estils, el col·lectiu Sedajazz, i amb l’inici del XXI, entre d’altres, Saxaes; d’altra banda amb un repertori més clàssic, recobrant el tarannà dels repertoris d’aquella antiga Orquestra Filharmonia, apareix l’Orsaxcova, o els ArSonora Saxophone ensemble, entre molts altres,… A les clares, el saxo s’ha dignificat, deslliurant-se de l’estereotip d’instrument potent de banda, poc subtil i delicat, i fins aleshores tan poc intimista,…, sens dubte, la responsabilitat és de l’alt nivell i exigència tan dels intèrprets com dels investigadors de l’instrument per explotar les seues possibilitats.

Púrpura pansa, és un quartet de saxofons format el 2009; actualment els seus membres són Manuel Alejandro Romero (saxo soprano), Juan Luís Gozálvez (saxo alt), Alejandro Carreras (saxo tenor) i Javier Teruel (saxo baríton). En el 2012 van fer la seua primera proposta discogràfica: “Unua”, un treball eclèctic des del flamenc fins l’electrònica o la música disco/house melòdica, ara amb una proposta molt més ambiciosa, des d’un punt de vista discogràfic, han tret el seu segon treball discogràfic “Saxofonia”, una integral de música dels germans de Silla, Valero-Castells (Andrés i Francisco José). Han comptat amb la col·laboració de Manel Ramada en la percussió, Raquel Pomares amb el saxo alt i el mateix Andrés Valero al piano. Estem davant un treball discogràfic enregistrat a València (al Conservatori Superior) a càrrec, pel que fa a la gravació, muntatge i barreges, de Gregorio Jiménez, encara que la materialització del CD ha estat a càrrec de la discogràfica holandesa World Wind Music. El CD combina peces originals per a ensemble de saxofons i arranjaments, estètiques més avantguardistes fins a estètiques tardo-romàntiques, des de composicions amb complexitat fins a altres que freguen la línia comercial, el criteri sembla ser: la fonació del saxofon, és a dir música per a fer parlar els saxofons.

>

Saxofonia, op. 7; obri el treball discogràfic alhora que li dóna nom. Composició de Francisco J. Valero és una peça de forma lliure que presenta diversos jocs rítmics que caracteritzen les melodies completament tonals, però que compten amb certes dissonàncies que li atorguen un bon punt atractiu en l’audició. Diversos efectes sonors li donen una jocositat que sorprèn a l’oient més despistat. Explota perfectament els recursos dels saxofons com a conjunt de cambra.

Boccheriniana, AV79, arranjament molt personal de l’obra de Boccherini “Fantasia sobre la música notturna delle strade di Madrid” op. 30, encara que les notes al programa indiquen que és un bon exemple d’un dels àmbits compositius d’Andrés Valero, el de «Música sobre músicas», és un arranjament que palesa que no és una peça original per a saxofons, encara que la interpretació l’enalteix, fa un recorregut pels moviments de l’obra original sense pauses entre els moviments. Et deixa un regust auditiu agredolç en fer unes passes enrere estèticament respecte a la primera peça. Molt separen aquest arranjament d’altre exemple de «música de músiques» com la “5a Simfonia en do” del mateix Andrés Valero.

Solerianeta, AV71b; ens trobem amb altre arranjament d’una peça original, ara del pare Antoni Soler, el “Fandango” per a clavicèmbal. La peça, arranjada originalment per Andrés Valero per a trompeta i piano, fou arranjada després per a quartet de saxofons i percussió. Exigeix una dificultat tècnica i de treball sonor al quartet de saxofons que denota, igual com la peça anterior, que no està ideada per a aquestes sonoritats, malgrat això, la interpretació és optima. L’aportació de la percussió no aporta res musicalment, tret de ressaltar el caire flamenc i donar-li un tarannà pop i fins i tot kitsch. Metafòricament, les castanyoles i el caixó flamenc, que no existeix en la versió del Pare Soler, pot simbolitzar la reconversió al panhispànisme de l’exmonjo montserratí, després jerònim, al servei de Carles III i professor del seu fill, l’Infant Gabriel de Borbó. La percussió sobra, ja sona castellà.

Cuarteto nº 2, AV41, en quatre moviments (Mmmmi, Pentáfona, para Lisa i Resumen provisorio); una «suite de carácter irónico» explica el compositor, la qual consta de quatre moviments: 1. Mmmmi: on tot el material, melòdic i rítmic gira al voltant aquesta nota (mi), amb un inici contrastant, passa a crear una mena d’hoquetus que certament desplega ironia i jocositat; 2. Pentáfona: les melodies que van entrellaçant-se estan basades en aquesta escala de cinc tons donant una aire orientalista; 3. Para Lisa: és un homenatge a la saxofonista de dibuixos animats Lisa Simpson, per això apareix una cita del tema dels esmentats dibuixos americans, però no només l’orbita sonora americana es palesa amb la cita, sinó que el recurs de repetir entre els diferents saxofons breus motius, d’escales tonals, ascendents i descendents sobrevola l’estètica minimal a més de l’aire swing, tot recursos musicals molt nord-americans; 4. Resumen provisorio: és un pastitx, reelaborat dels diferents elements, o si volen, tècniques compositives, dels anteriors tres moviments. Aquest moviment queda un poc descol·locat respecte als tres anteriors, tal vegada és el més eixerit, avantguardista i transgressor dels quatre, és per això que fa la cosa de ser independent, o en qualsevol cas millor ell per si sol, en certa manera no necessites haver escoltat els altres tres, o tal vegada ací està la pretensió o la màgia d’Andrés Valero, que és un compositor molt creatiu i en ocasions fantàsticament complex. Una de les millors obres incloses.

Divertimento, AV20; (Misterio, Allegro energico, Adagio, Alegro energico) sense pauses presenta quatre contrastades seccions, la primera farcida de recursos contemporanis com els slpas, subtones, multifònics,… creant una atmosfera puntillista i atonal entre la II escola de Viena i les darrers avantguardes del XX, per altra banda la segona secció, molt més melòdica malgrat l’energia vivaç i la velocitat no presenta tanta evolució estètica; la tercera part, la més lenta i breu, mostra la sorpresa al final amb sons contemporanis i exportats dels recursos tímbrics d’altres instruments, mostrant la flexibilitat i les possibilitats dels saxofons per reproduir sons, sorolls i efectes amb una pretensió artística; per últim la quarta part, una reposició de la segona, recupera les melodies, barrejant els elements o recursos sonors dels saxofons, emprats en les seccions més transgressores. És sense cap mena de dubte la peça més avantguardista, i una de les millors del treball, tant per la composició com per la interpretació.

Preludio y fuga, AV42c; adaptació de la partitura original per a dos quartets d’oboès, corns anglesos i fagots, aquest arranjament és per a dos quartets de saxofons on crea els efectes de policoralitat (veneciana), recurs compositiu per a veus de la segona meitat del XVI. Compositivament no presenta una evolució, és completament tonal i només presenta esporàdiques dissonàncies, algunes preparades, altres suggerents; queda desencaixat després del Divertimento, representa una retrogradació en el temps que et deixa descol·locat., però el criteri del treball discogràfic és, potser, els diferents tipus de situacions estètiques en què els saxofons és desenrotllen i defenen, i no música contemporània per a saxofons.

Romance, AV31c; diu el compositor (Andrés Valero) al respecte d’aquesta romança, amb un llenguatge tradicional, completament consonant i ancorada estèticament en el romanticisme, amb elegants frases de moviment lents de Paul Creston i piano arpegiat a l’estil Michael Nyman, «El uso modal, la cadencia frigia, y algunos melismas dan al caracter lírico de la pieza una gotas de esencia nacionalista», ben bé a peça prové d’una cançó del mateix autor per a veu i piano amb text de Gerardo Diego (“Romance del Duero”) naturalment al nacionalisme esmentat és l’espanyol, ja sabem que idiosincràsia castellano-andalusa amb nacionalisme musical valencià, és una absurda singladura, a més d’una incongruència històrica.

Adagio Mesto; composta conjuntament pels dos germans Valero-Castells, forma part del 2n temps del “Sextet en tres moviments” per a quintet de metalls i piano; aquesta peça només presenta una atenció, la desimboltura del piano per a fer moviments paral·lels, deixant cabuda al tractament lliure del llenguatge impressionista. L’aportació dels saxofons és anecdòtica.

Clarament és un compacte de contrastos pel que fa a les obres, des de l’atonalitat de Saxofonia o el Divertimento on el llenguatge pensat per als saxofons és apreciable, guanyat desimboltura i comprensió, fins al romanticisme, amb certes reminiscències comercials com Romance, AV31c, i que només la perfecta interpretació sosté dins d’un conjunt de peces de caire més avantguardista, passant per l’originalitat tímbrica i compositiva del Cuarteto nº 2, sens dubte les tres composicions més interessants, sense oblidar allò que el mateix Andrés Valero defineix com a «música de músiques», que no deixa de ser, ací, una mena d’arranjaments atractius a l’oïda (de vegades més que l’original) i personals, amb la visió creativa de Valero, com Boccheriniana o la persuasiva adaptació de Solerianeta on les castanyoles queden imposades i superficials i el caixó flamenc un recurs folklòric clarament prescindible. En general la interpretació encima la qualitat d’uns arranjaments, aquests darrers, que aproximen les obres originals al públic, però queden una mica sota el paraigua del pop més digerible —molt lluny del treball compositiu semblant, com la “5à Simfonia en Do”—, fent que algunes obres guanyen interès, altres són supèrbies pel fet d’ajuntar una magnifica creació compositiva amb una bona interpretació, palesant que el conjunt de saxofons explota les seues possibilitats i frega la perfecció quan interpreta peces pensades per a aquests instruments i no arranjaments, però això també és una dificultat acceptada quan es fan, consensuada i premeditada, —o hauria de ser-ho—.

_{Andrés Valero-Castells}

Sens dubte és un disc compacte que paga la pena obtindre’l per múltiples motius, en destacarem dos, les interpretacions, on les resolucions tècniques per part dels diferents saxofonistes són senzillament perfectes, amb unes sonoritats que representen una ventall ampli de dinàmiques i contrastos, pròximes a la música de cambra més subtils, encara que tindrà recorregut de millora pel que fa a l’acoblament dels diferents timbres del quartet, de vegades els canvis bruscos de timbres o lleugers talls interrompen la continuïtat sonora; per altra banda l’originalitat i la qualitat d’algunes de les obres que s’inclouen és vertaderament una sorpresa, on cal destacar Saxofonia de Francisco José Valero-Castells, —tot una descoberta— i el Cuarteto i Divertimento d’Andrés Valero.

Donat que és un treball discogràfic integrament valencià, trobe molt a faltar les explicacions en valencià del llibret adjunt, les notes al programa. Serà per allò de la llengua culta i la llengua vernacla, una per a tractar temes seriosos i l’alta per l’anècdota folklòrica; el present disc deixa establert que la fonació dels saxofons valencians mantenen un bon nivell i sens dubte, Púrpura pansa, és un dels quartets amb millor projecció dins del panorama musical, tanmateix és una llàstima que no pensen en donar-li, a les explicacions, aquesta distinció qualitativament nostrada, i només s’oferisquen en castellà i anglès. Això, a hores d’ara, és un vertader valor afegit. Li donaria personalitat i idiosincràsia davant un context musical fortament carregat de propostes discogràfiques de la mateixa mena i que ja empren la seua llengua vernacla per explicar la música.