La setmana pròxima l’Acadèmia sueca començarà amb el degoteig dels afortunats amb el Premi Nobel en les respectives disciplines. Com és costum, uns dies abans de l’esdeveniment mundial la revista Annals de la Investigació Improbable, de l’entorn de la universitat de Harvard, atorga els Ig Nobel, deu guardons a investigacions pretesament absurdes i desconcertants, però divertides. Començant per la denominació, en honor a un Ignatius Nobel, inexistent germà de l’inventor de la dinamita. De la collita del 2014, convé fer esment de l’Ig Nobel a l’Economia, atorgat a l’Institut Nacional d’Estadística depenent del govern italià, per la proposta de canvi en el sistema europeu de comptabilitats estatals i regionals. Per a complir amb el mandat de la Unió Europea d’augmentar el creixement econòmic, els guardonats suggereixen incloure els ingressos derivats d’intercanvis proscrits, com ara la prostitució, les drogues, el contraban i les transaccions financeres il·legals, entre tots els estats membres amb disponibilitat. Fet i fet, ni que siga per a maquillar a l’alça la comptabilitat oficial i ajustar-la al discurs triomfalista, Rajoy i Montoro acaben d’incorporar l’estimació dels ingressos per narcotràfic i prostitució, a fi d’augmentar en més de 9.000 milions d’euros el PIB nominal del 2013, que passa així de 1.022.988 milions d’euros a 1.049.181 milions. Sense comptar l’evasió fiscal, probablement s’han quedat curts i tot.

Sobre el Producte Interior Brut, el PIB, hi hauria molt que parlar, atès que humorades i aberracions governamentals a banda, el càlcul encara s’ajusta als indicadors que s’hi van fixar en la societat industrial del segle XX. No s’inclou, per tant, tot allò que té a veure amb la petjada ecològica, l’esgotament de recursos naturals, repercussions i costos lligats a destrosses medioambientals i un alarmant etcètera. El PIB, per definició, és la suma de tots els béns i serveis finals produïts en un espai econòmic durant un període de temps determinat, normalment un any. Des d’una perspectiva keynessiana, és la suma del consum privat (totes les despeses acumulades de les llars), les inversions empresarials en capital no financer (per exemple compra d’ordinadors, tractors o cassoles…), les despeses públiques en béns i serveis finals (salaris dels funcionaris, compra de pilotes de goma per a la policia, delers dels ex directius de la Fira de València…), més la diferència entre les exportacions i les importacions. Refrescat el concepte, queda clar que quan les xifres macroeconòmiques li trontollen al règim tant com la retòrica que difon a través dels mitjans d’agitació i propaganda, canvien els mètodes de càlcul per a emmascarar la realitat. Ho han fet amb les xifres de la desocupació i ho han intentat amb la tupinada per a l’elecció d’alcaldes. Ara ho apliquen al PIB, amb l’efecte d’un delinqüent que confessa els delictes comesos.

Quan el govern d’un estat inclou en la comptabilitat oficial els guanys derivats de pràctiques il·legals, com ara la prostitució i les drogues, ultrapassa la frontera del cinisme per a incorporar, de facto, aquests mitjans de producció i forces del treball a l’activitat econòmica reconeguda. A Marx no se li va ocórrer. Els senyors Rajoy, Montoro i De Guindos encara s’han contingut, en deixar fora d’aquests ingressos extraordinaris el contraban i l’evasió fiscal. Des de les fortunes d’amics i coneguts, banquers i no banquers, segures –de moment- en tota classe de paradisos fiscals, fins al desvergonyiment tributari del Nigth Club Ivex-35 i dels amics i coneguts amb “sicav” per a defugir càrregues. Quan el delicte forma part dels pressupostos generals de l’estat, potser els passaports hauria d’expedir-los Alfonso Capone. Caldrà marxar, abans que ens agafen com a còmplices.

Comparteix

Icona de pantalla completa