Per això, en el millor dels casos, ens trobem davant d’un un exercici de voluntarisme democràtic i en el pitjor, davant d’una pantomima adreçada a cobrir l’expedient i a donar una pàtina de pluralisme que intenta amagar els vicis de sempre.
Qualsevol competició ha de partir d’unes condicions formals estrictament equilibrades entre els contendents. No sembla massa esportiu que el cap de l’organització siga alhora un dels competidors. Això li dóna un avantatge d’eixida normalment insuperable. Però, a més, en el cas improbable que la seua victòria córrega perill o finalment es produïsca, el terrabastall intern sol afeblir molt la mateixa organització. L’anomenada bicefàlia es configura en l’imaginari dels nostres partits, com a un engendre, com a un monstre de dos caps políticament inviable.
Plantejar de bon començament un procés polític on un dels resultats fa perillar la cohesió em sembla, si més no, contraproduent. Fins i tot, un resultat equilibrat projecta la imatge d’una organització dividida, atés que el suport a l’outsider o parvenus interpreta com a un vot de càstig contra un poder establit que, almenys teòricament, ha de quedar incòlume, perquè el que es decideix amb les primàries és un candidat a un càrrec institucional i no la correlació de forces internes ja establida prèviament en un congrés.
Les primàries funcionen als Estats Units d’Amèrica perquè allà els partits s’organitzen com a plataformes que coordinen la contesa de dos o més candidats. L’aparell i el mateix cap del partit actuen d’àrbitres de la situació. Tenen influència, però inversament proporcional a la força dels candidats. Poden desembolicar un empat tècnic o vigilar la idoneïtat dels concurrents, però sempre dins del joc d’equilibris propi, d’altra banda, de la política nord-americana.
A casa nostra, qui pot actuar de moderador i àrbitre? Un comité de garanties ad hoc que a l’endemà de la votació desapareix i els membres del qual tornaran a estar sotmesos a la voluntat del secretari general? La ficció segons la qual el líder del partit no ho és tant durant les setmanes de campanya, l’aparell es torna equidistant i neutre i es propicia un tauler de joc net i polit, no resulta versemblant.
L’alternativa a tot plegat suposaria un canvi substancial de tota l’estructura política que hauria d’afectar els partits però també les institucions. La reforma hauria de tendir a l’establiment d’un sistema d’equilibris i contrapesos que menaren a una vertadera divisió de poders i evitaren que el cap d’un partit tinga el comandament d’un grup parlamentari que el pot fer primer ministre i elector principal del govern dels jutges i dels membres del tribunal que interpreta la constitucionalitat de les lleis.
Mentrestant, podem anar jugant a la democràcia sense adonar-nos que l’experiment de les primàries, com més pur, més perillós.
